El número 25 de la revista Sons de la Mediterrània (novembre-desembre) té l’honor d’encartar el primer cançoner de la rumba catalana de la història del món mundial. En total, 24 partitures amb acords i lletra, cadascuna acompanyada d’un comentari sobre les seves particularitats musicals i el seu context.
Arribar fins a aquest cançoner, editat amb rigor per Forcat i coordinat per Martí Marfà, no ha costat Déu i ajuda; simplement, un grup de músics, periodistes i bons afeccionats a la rumba catalana han votat quines són, al seu parer, les peces més populars del gènere. Populars en el sentit que són les primeres que et vénen al cap. I la rumba catalana més votada ha estat... aquesta:
Aquesta gravació és molt interessant. Ens fa palpar aquella combinació tan setantera de hippies peluts i gitanos amb pantalons de pota d'elefant. Per cert, el realitzador d’aquesta filmació és Sergi Schaaff (director d’un dels millors programes que es poden veure avui a la tele, Saber y ganar).
“Caramelos” també és una bona mostra de com els gitanos catalans han sabut adaptar i fer-se pròpies cançons extretes dels més diversos repertoris, especialment els de la música popular llatinoamericana. Aquí tenim una altra versió força popular del mateix tema, interpretada un quants anys abans que ho fessin Los Amaya per Celia Cruz i La Sonora Matancera:
Els impulsors d'aquest cançoner diuen que no vol ser en cap cas un cànon de la rumba catalana, sinó un instrument per dur la rumba a nous àmbits. No hi estic gaire d'acord; els cànons són necessaris, ni que sigui per qüestionar-los. Qualsevol tradició necessita els seus punts de referència, els seus cims i els seus abismes, i si la literatura occidental té Shakespeare i Cervantes, si el pop i el rock tenen els Beatles i els Rolling Stones, la rumba catalana té Peret i Gato Pérez, les dues figures amb més temes inclosos en aquest cançoner d'estàndards que ja és tota una fita per a la rumba catalana.
Els impulsors d'aquest cançoner diuen que no vol ser en cap cas un cànon de la rumba catalana, sinó un instrument per dur la rumba a nous àmbits. No hi estic gaire d'acord; els cànons són necessaris, ni que sigui per qüestionar-los. Qualsevol tradició necessita els seus punts de referència, els seus cims i els seus abismes, i si la literatura occidental té Shakespeare i Cervantes, si el pop i el rock tenen els Beatles i els Rolling Stones, la rumba catalana té Peret i Gato Pérez, les dues figures amb més temes inclosos en aquest cançoner d'estàndards que ja és tota una fita per a la rumba catalana.
.gif)
.gif)
