Rumba, gols, alegria

Diumenge passat al migdia. Vila de Gràcia. Sol d’hivern. Tot el món pendent d’una nova exhibició blaugrana. Tot el món? No! A la plaça del Diamant sona la Cobla Thermalenca, i uns metres més enllà, a l’espai jove Fontana, una bona colla de rumberos i nens petits prenen xocolata desfeta i ballen amb Landry el rumbero. Al pati van sonant “Sol, solet”, “Baixant de la font del gat” i “El gegant del pi” a cop de ventilador, mentre dins el centre es presenten discos i publicacions diverses i es fan tallers en franca companyonia. Definitivament, la Forcat s’ha encarregat d’esmicolar aquella antiga idea que deia que, en qüestions de rumba catalana, cadascú va a la seva.

Jo vaig créixer veient el Barça patint a les cinc de la tarda, i a això de veure’l triomfant en hores intempestives no m’hi acabo d’acostumar. O sigui que vaig fer cap a la matinal de la Diada de la Rumba, i després vaig veure els gols de la final repetits uns cinquanta-quatre cops. I veient-los, em vaig posar a pensar que si fins ara es feia servir la samba per il·lustrar el jogo bonito amb denominació d’origen brasilera, seria bonic que algú ambientés les caramboles còsmiques de Messi, Xavi i Iniesta amb rumba catalana. Perquè com va dir Txarly Brown a la presentació de la Diada de la Rumba: “En moments tan dramàtics com aquest, nosaltres oferim alegria, i a més de franc”. O com va dir Rafalito Salazar: "La rumba és la nostra música nacional". O com deia un altre Charly (García): “L’alegria no és només brasilera”.

Però no només de rumba viu l’home. Escoltem Maria Creuza amb un títol que ben bé podrien entonar Neymar i companyia dirigint-se als jugadors del Barça, i que Josep Maria Valentí 'Chacho', el Primer Ministre de la Rumba, versiona extraordinàriament bé en el seu retorn als estudis de gravació després de 35 anys: “Voce abusou”.