Ens agradaria parlar de música, però la dictadura financera no ens deixa respirar. L'altre dia vam comentar el lamentable intent de supressió de la rua central del Carnaval de Barcelona, i avui hem de fer-nos ressò de la trista notícia que va publicar el Diari de Vilanova: el FIMPT, un dels festivals dedicats a la música popular i tradicional amb més caràcter i trajectòria dels Països Catalans, passarà dels 205.000 euros de pressupost el 2011 als 32.000 euros a la propera edició.
És a dir, que aquest festival que era tot un patrimoni i un motiu d'orgull per a la capital del Garraf, que marcava un perfil propi respecte a un panorama de festivals en general força avorrit, sobreviu, però ja no podrà ser el mateix. Així estem, les tisores van com metralladores i nosaltres desvertebrant-nos, emprobrint-nos, enfonsant-nos fins al fons fins que hi comencem a posar remei des de baix.
Podríem tancar l'article enganxant el vídeo d'algun dels concerts destacats de la passada edició del FIMPT, el de l'acordionista irlandesa Sharon Shannon o el del carismàtic i incombustible Peret, però el cos ens demana un poema que explica perfectament com són els dies que ens ha tocat viure, tot i que Gabriel Celaya el va escriure en altres circumstàncies. Canta un protagonista destacat del proper número de Sons, Paco Ibáñez:
I també aquesta altra cançó d'Ovidi Montllor:
.gif)
.gif)
