Em va caure l’ànima als peus! No tinc res contra el cantant baixista d'Hombres G, però entendreu que m’hauria estimat més que em comparessin, digueu-me agosarat, amb Sir Paul McCartney. És clar que el tuitaire no devia tenir gaires referents de vocalistes que alhora toquen el baix...
Per proximitat, de seguida em ve al cap Jordi Batiste. Membre dels mítics Els Tres Tambors, i integrant de la primera fornada del Grup de Folk, és autor d'“El noi dels Cabells llargs”, himne antimilitarista dels anys 60 i peça imprescindible del nostre repertori “Kumbaià”. També va ser fundador de la banda de rock progressiu Màquina! als anys 70. Batiste ens ha donat molts anys de música amb el duet Ia-Batiste i amb molts altres projectes. És un músic amb una forta personalitat que continua enregistrant discos com L’arbre blanc (Música Global, 2006), produint, i actuant.
A més del mateix Paul McCartney, estic segur que entre les influències d’en Batiste als anys 60 i 70 s’hi podria trobar Roger Waters, de Pink Floyd. O qui sap si, per casualitat, havia escoltat Demis Roussos, que va començar la seva carrera com a cantant baixista del grup Aphrodite’s Child.
Com que sóc d’una altra generació, jo tinc els meus propis referents. Als 80 i 90 va aparèixer el personatge que ens havia d’enlluernar a mi i a tots els companys d’institut que teníem un grup de música: Sting. Primer amb The Police, i després en solitari, va portar la figura del cantant baixista a la categoria de les estrelles del pop. I no m’oblido de Mark King, que amb la seva tècnica d’slap al baix demostrava que es podia cantar i, alhora, tenir un groove increïble al capdavant de Level 42.
Malgrat que alguns baixistes assegurin que és impossible tocar el baix i, alhora, cantar amb certa gràcia, hi ha autèntics malabaristes d’aquest ofici, com ara Richard Bona o Esperanza Spalding. És clar que com que transiten pels camins del jazz ens podrien arribar a convèncer que això és bufar i fer ampolles.
També hi ha els grups formats per germans que canten en què es devien rifar qui tocaria el baix. Maurice Gibb, de Bee Gees, per exemple. 'Inventors' del so disco, per força la seva manera de tocar el baix mentre feia falset va influir en aquest gènere. També Brian Wilson, de The Beach Boys, un geni que es va arribar a obsessionar per la composició fins a límits demencials. O Jermaine Jackson, que a més de cantar i tocar el baix participava en les exigents coreografies de Jackson 5.
Busco altres casos a Catalunya i recordo la banda de rock dur Sangtraït. Molt popular als anys 80 i 90, al capdavant hi havia Quim Mandado. Ell és l’autor d'“El vol de l’home ocell”, una cançó que, com Batiste al seu moment, va ajudar a renovar els cançoners de foc de camp juntament amb altres grans èxits del rock català. Segurament en Quim deu admirar el so distorsionat de Lemmy Kilmister, cantant baixista de Motörhead. O potser és més fan de Geddy Lee, líder del grup de rock progressiu Rush.
A l’actualitat, però, he vist pocs exemplars d’aquest espècimen. Un d’ells és el solsoní Eduard Corominas, del grup de funk-rock Despertadors Atòmics, finalistes del Sona 9 i amb dos discos sota el braç. També hi ha David Esterri, Lo Pardal Roquer, contrabaixista i compositor de Lleida que actualment aposta pel rockabilly d’autor. Potser a mi també em falten referències de cantants baixistes catalans... Si en sabeu més, si us plau feu-me’ls saber.
Com a cantant baixista, però, i si em permeteu somiar despert, donaria el que fos per trobar-me en el lloc de Timothy Bruce Schmidt de The Eagles, cantant al baix la increïble "Love Will Keep Us Alive".
.gif)
.gif)
