Es pot tocar el baix i fer jocs de veus amb el bateria alhora?

Un dels millors articles publicats fins ara aquí no està signat per un periodista, sinó per un músic. És aquest de Pol Cruells, baixista i amic dels seus Amics. L’article, sobre baixistes que canten, no només és instructiu i entretingut, sinó que convida a seguir estirant el fil d’aquests soferts músics que han de partir-se el cervell per marcar la base i cantar melodies al mateix temps sense tornar-se bojos.

Un de ben especial és Rick Danko de The Band, un grup de folk-rock murri i polivalent que vindria a ser com el Barça de Guardiola (ara que sabem que no guanyarem la lliga és quan hem de reivindicar el nostre joc), però en música americana i als anys seixanta i setanta. Aquí veiem el gran Danko filmat per Martin Scorsese a San Francisco i cantant sota un potent projector de llum, en el concert culminant de la trajectòria de la banda canadenca:

 

 

El malaurat Danko va acabar malament, i abans de reposar per sempre a Woodstock fins i tot va passar per una presó del Japó. Però en els bons temps de The Band no només cantava i tocava el baix, sinó que alhora podia fer uns cors salvatges, aguts i harmònics amb el bateria Levon Helm. En aquesta cançó bestial acaben els dos amb uns udols increïbles.

 

 

Cada cop que escolto la música de vibrants carreteres de The Band estic més d’acord amb Xavier Baró: aquests grups que ara estan de moda fan en general una música massa ensopida i planificada; ens acompanyen una estona, ens cansen i passen sense deixar gaire rastre.
El solc-folk-rock de The Band és en canvi molt profund. Aquí s’acomiaden amb imaginació i amb Emmylou Harris: el teclista toca l’acordió, el pianista toca la bateria, el baixista toca el violí, el bateria la mandolina i el guitarrista… la guitarra.