Avui fem competència al butlletí Yochano i anunciem que el número de març-abril de la revista Sons de la Mediterrània inclou un regal de luxe, ni més ni menys que la Guia de la rumba catalana 2011-2012. Editada per Forcat, aquesta guia concentra en 68 pàgines un munt d’informació: un anuari amb fets i efemèrides (des de la magnífica entrevista de Jordi Roura al pianista Josep Cunill a la sèrie “Noms Propis” fins als vint anys de l’explosió de l’"All my Loving" de Los Manolos); una llista de 42 referències discogràfiques que afortunadament ja ha quedat força obsoleta i un catàleg artístic amb la presentació i les dades de contacte de 69 (!) artistes, grups, dijeis i balladores rumberes. De totes les edats i de totes les estètiques. Una feinada per als qui ho han fet i una delícia per als aficionats a la rumba catalana.
Un dels punts més interessants de la guia el trobem a la pàgina 36. A l’entrada del llegendari duet Los Amaya, s’hi explica que “estan enregistrant un nou disc i tornaran aviat als escenaris”. I a més, en companyia de Sicus i de l’històric productor Joan Surribas. Aquí teniu la prova d’aquesta bomba informativa que hauria d’obrir les seccions de cultura de tots els informatius del país i bona part de l’estranger, tot i que després de veure el ressò que va tenir el disc de Jaume Arnella sobre Estellés ja no espero res.
Tornant a Los Amaya, ara que Peret ja té la seva gran biografia de referència, que Sicus sap fer de contrapès gracienc amb un altre llibre+CD+DVD i que no paren de florir joies rumberes com aquesta o aquesta, el futur retorn d’un dels millors grups de música popular que ha parit el cor de la meva ciutat desperta una il·lusió tremenda. Els rumbers sempre els hi han reservat un espai especial al panteó: els seus “Caramelos” van ser el tema més votat a la llista d’estàndards rumbers que la Forcat va elaborar l’any passat, per damunt de Peret, Pescadilla, Gato Pérez i Gipsy Kings.
I mentre Los Amaya graven, nosaltres ja somiem pensant a tornar a assaborir aquell parell de veus on van confluir el rock de Santana, la rumba del Portal, el pop de Sting (la seva versió d’"Englishman in New York" supera llargament l’original!), un humanisme sui generis i fins i tot la sal empallegosa i mediterrània del recentment difunt Lucio Dalla.