Sinceritat i justícia són conceptes que encaixen bé amb la seva obra, a pesar dels antics malentesos. Passen els anys i, mentre molta música i moltes idees polítiques es van encartonant, l’art de Dylan es va consolidant com una obra de pes universal (la multitud d’artistes que l’han versionat en el meritori disc commemoratiu dels 50 anys d’Amnistia Internacional n’és un nou exemple).
Una de les gràcies de Dylan és que estant ben viu funciona com a mite fundacional. No de cap nació ni cap estat, sinó d’un munt de músiques que han anat proliferant al planeta. Bob Marley va sacsejar el reggae trasbalsat pel vent dylanià. I León Gieco, com tants i tants altres, va començar a fer música calcant “Blowin in the Wind”. I va acabar escrivint “Sólo le pido a Dios”, la cançó que plantava cara als militars i acompanyava els desgraciats soldats convertits en carnassa a la Guerra de les Malvines.

FEU EL VOSTRE COMENTARI