No cal comentar més el penós episodi ni l’altura intel·lectual del personatge, ja prou acreditada a hores d'ara. Quedem-nos amb la gralla: diana fàcil; tòpic recurrent quan els pretesos moderns volen ridiculitzar els suposats carcamals; instrument humil que va estar a punt de desaparèixer el segle passat i que els darrers anys, per sort, s’ha anat desenvolupant i guanyant espai.
Ja ho va dir algú fa una pila d’anys, em sembla que va ser Bertolt Brecht: primer atacaran la gralla, després atacaran la tenora, les postisses, l’acordió, les palmes i el ventilador, els cantautors i tot el que soni diferent, no estigui de moda o no encaixi a la pantalla.
Recomanem al citat director que escolti la substanciosa entrevista que Jordi Roura va fer a Manu Sabaté dissabte passat al programa Tradicionàrius. O que es fixi en el respecte que els Wilco mostren sempre per la seva tradició musical. A veure si aprèn alguna cosa. Tot i que potser no servirà de res, perquè hi ha gent que només sap tocar allò que no sona.Ja ho va dir algú fa una pila d’anys, em sembla que va ser Bertolt Brecht: primer atacaran la gralla, després atacaran la tenora, les postisses, l’acordió, les palmes i el ventilador, els cantautors i tot el que soni diferent, no estigui de moda o no encaixi a la pantalla.
Foto: Tito Peláez i Jordi Roura observant la lliçó magistral de construcció d'inxes de Jaume Vidal 'el Submarino', 15 de febrer de 1991 (Norbert Tomàs / Arxiu C.A.T.)
.gif)
.gif)
