El passat divendres es va celebrar al Palau Sant Jordi un multitudinari concert sota el lema Les nostres cançons contra la Sida. S’hi van congregar 14.000 persones convocades per un cartell farcit de primeres espases: Els Amics de les Arts, Antònia Font, Gossos, Gerard Quintana, Miguel Poveda, Peret, La Troba Kung-Fú i Obrint Pas, entre molts altres. El gran reclam va ser un insòlit trio entre Lluís Llach, que reapareixia als escenaris, l’exentrenador del Barça Pep Guardiola i la cantant Sílvia Pérez Cruz. Una de les constants en tot el recital van ser els crits d’"independència" que van ser corejats pel públic, tant després de l’actuació de Llach com en altres moments del recital. En acabat del concert i quan tots els artistes eren a l’escenari, un dels organtizadors del recital, Fede Sardà, propietari de la sala Luz de Gas, va sorprendre el públic brandant una estelada. Diem sorprendre perquè cal tenir en compte que en les darreres eleccions va donar suport a Jordi Hereu, un candidat que no destaca precisament per ser independentista. Un nou motiu d'alegria per als partidaris de la independència, que guanyen adeptes cada dia que passa.
En tot cas, com recordava el fotògraf d’Enderrock Xavier Mercadé amb un encertat tuit, és molt significatiu que un concert benèfic per una malaltia s’acabi convertint en un acte d’afirmació patriòtica. Els catalans devem anar molt mancats d’espais per expressar aquesta mena d’inquietuds! Fa la sensació que igual que el públic dels concerts de la Transició cridava allò de “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, avui en dia en els grans actes de masses l’eslògan mainstream és “in-inde-independència”. I això és bo, però també una mica inquietant. D’una banda, és saludable que l’independentisme s’estengui a nivell social, encara que es tracti d’un independentisme difús, amb tics immadurs i força contradiccions. El problema és que aquesta demanda d’"in-inde-independència" poques vegades es concreta més enllà de moments d'eufòria col·lectiva en forma de concerts o actes de masses. I quan els focus s'apaguen i tornem a la grisor del dia a dia, aquesta voluntat sembla lluny de plasmar-se políticament, sobretot si mirem els resultats electorals. Cal recordar que la “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” que cridaven els assistents als concerts de la Transició, que emanava del manifest de l’Assemblea de Catalunya, va acabar diluïda en una llibertat a mitges, una amnistia parcial i un estatut d’autonomia aigualit. No seria estrany, doncs, que els catalans, per ser una mica conseqüents amb la nostra història, acabéssim convertint aquesta “in-inde-independència” d'ara en alguna cosa que no anés gaire més enllà del pacte fiscal.
Al mateix temps, cal anar amb compte i evitar que aquests moments d'exaltació patriòtica no acabin generant una fumera que no ens deixi veure-hi del tot clar. Per exemple: resulta curiós que l’únic grup dels que va actuar al Sant jordi que va fer un discurs en contra les retallades a la sanitat pública fos Obrint Pas. Ningú més va badar boca en aquest sentit, i això que les inversions públiques en investigació científica han estat molt afectades per la tisora i les "polítiques d'austeritat". De fet, els valencians van haver d'entomar tuits crítics de diversos militants de CiU molestos amb la seva actitud. Va ser el cas del secretari d’organizació de CDC de Barcelona, Carles Agustí, que deia: “Trist que Obrint Pas surti a la escenari, cantant 'La flama', amb una bandera amb unes tisores i no amb una estelada. No tocava”. Vaja... Si en un concert per recaptar fons per la investigació científica no tocava reivindicar la sanitat pública... Quan hauria de tocar? Per quin motiu es pot clamar per la independència en un concert contra la sida i, en canvi, no toca parlar del model sociosanitari? El següent pas serà fer-nos creure que els Obrint Pas són una colla d'espanyolistes perquè s'oposen a les retallades i són solidaris amb el moviment dels indignats, quan resulta que, entre tots els grups que van actuar al concert contra la sida, probablement són els qui han fet bandera de forma més enèrgica del seu independentisme. Per sort, "La flama" brilla intensament, malgrat les cortines de fum i els castells de focs artificials amb què pretenen distreure'ns.
[PD: Com ha recordat en Robert González d'Obrint Pas a Facebook comentant aquest article, cal destacar també que en Natxo Tarrés dels Gossos va realitzar un discurs crític amb els abusos de les indústries farmacèutiques]
.gif)
.gif)
