Ahir el segell Warner a través de Jordi Sancho ens va convidar a la cocteleria Milano de la ronda Universitat (Barcelona), tot fent un vermut, a escoltar el nou disc d’Andrés Calamaro, Bohemio (Warner, 2013), que sortirà el proper 17 de setembre, amb un avançament de senzill per al proper 30 de juliol, “Cuando no estás”, per anar fent boca (i per fer polèmica amb el videoclip de Leo Dal Maso, avança, inspirat en El último tango en París, però d'amor lesbià).
Diu en un moment determinat la cançó “Bohemio” que dóna títol al disc: ‘Sé que voy camino a nada’, tot i que la cançó la fa amb i per a 'la llibertat', davant de qui, hi diu, es treu el barret sempre... Entre les altres cançons del disc Calamaro també va destacar la cançó amb lletra marginal “Plastico Fino” (per l'aclucada d’ull que fa a “Veneno en la piel” de Radio Futura); el country-rock “Doce pasos”, sobre els dotze passos dels 'alcohòlics o els narcòtics anònims' (assegurant que "el món viu entre intoxicacions i rehabilitacions", tot i que ell no hi ha hagut de passar i diu que té altres maneres de sobreviure), o la més interessant de totes segons el mateix autor, "Dentro de una canción", on fa una metacançó que és "el salt de qualitat possible que he fet en aquest disc, dintre del que és possible, i que remet al 'Gimme Shelter' de Rolling Stones".
A Calamaro només se li va fer una pregunta i es va enrotllar una hora i mitja o més. Una de les reflexions que va fer a l'audiència va ser parlant dels actuals "discos metafísics": "Vivim en una època en què escoltar discos és una responsabilitat tan gran com cantar-los". El disc està produït per Cachorro López. Segons Calamaro hi ha dedicat tant de temps i talent que el que fa està a la categoria dels 'discos d'autor' i ell mateix gairebé només hi va haver d'anar a cantar. L'argentí va dir que de vegades podia perdre la fe en el rock, però que quan ve a Barcelona i va a la botiga de Discos Revolver la recupera.
Calamaro va estar de broma ("Bohemio es pot escoltar tres cops seguits, cosa que amb Salmón i les seves més de cent cançons no passava"; o "ara que s'ha posat de moda Rodríguez, a aquest pas Los Rodríguez ens tornarem a posar de moda"); va abaixar els fums (dient que ara els temps rebaixen les estrelles del rock: "ja no existeixen els supervendes i això farà que tothom estigui igualat"); va ser poètic tot recordant l'anglès dels Beatles (una llengua que en els verbs pot donar més joc: per exemple amb el verb 'plorar' diferencien el crit del nadó d'un "Cry, baby, cry" amb el d'un adult a qui regalima el plor que no pot contenir, com a "While My Guitar Gently Weeps"); va ser polític ("A Salmon i Honestidad brutal hi havia lletres polítiques perquè parlava amb alguns amics dels quals aprenia... ara crec que ja no se'n fien per parlar-me'n"); va recordar alguns músics morts ("Morente deia que per fer una cançó cal trobar un clau on penjar la roba"), també als vius ("L'any passat, que vaig fer cinquanta gravacions diferents, vaig estar amb el músic Mariano Mores, que amb 93 anys ha treballat amb els millors poetes del tango"), va repassar tots els gèneres segons els acords ("el tango té una part en menor i una part en major, en el blues tot és major en setena, en el flamenc tot menors..."), i va agrair la presència de la premsa ("Els discos necessiten sort, gràcies per desitjar-ne a aquest").
Tot això és per comentar que Calamaro està més lúcid i inspirat del que pot semblar. A mi el rotllo de penjat mig narcotitzat no em va, ni els tatuatges pels toros o per la Charo, però he de dir que ahir em vaig rendir a la contemplació de la incotinència verbal del senyor Calamaro. I esperem que no acabi com el seu estimat Òscar Wilde, de qui va recordar que va escriure les frases més enginyoses però que "acabó pésimo"... Tot i que va ironitzar: "Amb la música sobreviure és fàcil. A més, un fa 28 anys i ja queda més tranquil...". I tot això ho deia davant el Martí Maymó de Manel, en Juli Salarriaga de Love of Lesbian o el mediàtic Miguel de Mojinos Escozíos.
Som en època de concerts i festivals i de molts músics a qui desitjar sort per la inspiració que ens donen. Diumenge passat em vaig rendir a la proposta de David Carabén al Teatre Romea dins la programació Off the Record del Grec, on va interpretar des de cançons de Mishima fins a adaptacions de Serge Gainsbourg ("Le Poinçonneur des Lilas", sobre un vigilant que amb els anys esdevé enterramorts), George Brassens ("El malfactor penedit"), Randy Newman ("L'estat del rusc"), "El temps de les cireres", un cançó no política que va esdevenir política amb la revolta dels comunals; Noel Coward ("Com és que només viatgen els pesats?")... Fins i tot es va autoadaptar al català la cançó "Cada segon", on l'original 'every second is the last one' resulta ara que 'cada segon que passa és l'últim'.
De la mateixa manera tinc al cap les cançons de Bikimel que sonaran aquest vespre a les 20 h a la Bonnemaison, Centre de Cultura de Dones, a la presentació del documental Bikimel D.O. La construcció d'una veu.
Una veu costa molt de construir, fem tots plegats d'altaveus.
.gif)
.gif)
