Albert Pla al país dels avorrits

També hi ha hagut qui, de Catalunya estant, ha lamentat els comentaris del cantant de Sabadell amb el clàssic argument que "això no toca". Semblaria que aquesta mena d'estripades, encara que vinguin d'algú amb l'explosiu currículum de Pla, desestabilitzen la relació entre Catalunya i Espanya, creen tensió i posen, ai, "bastons a les rodes del procés sobiranista". Potser només és qüestió de temps perquè surti algú dient que l'autor de "La dejo o no la dejo" és un agent infiltrat del CNI. 

Tinc una imatge bastant clara del model de país que defensen els mitjans i polítics espanyols que han forçat la suspensió del concert d'Albert Pla a Xixón. I sí: és per sortir corrent cames ajudeu-me. Tanmateix, també començo a tenir una imatge prou definida de quina mena de nou país voldrien construir els defensors de la correcció política que carreguen contra Pla des de la banda catalana del terreny de joc. Probablement, i més enllà de qualsevol consideració política, serà un país bastant avorrit. Un país asèptic i sense gràcia, d'aquells que passen bastant inadvertits als llibres d'història, que molt possiblement calcarà algunes de les coses que ara ens fan més pesada la permanència en aquesta Espanya rància. Un país on la transgressió artística més espatarrant serà –ai!– la darrera banda d'indie-folk-pop-quotidià sonant pel fil musical d'aquell supermercat amb secció especial de productes de la terra. Quin final més trist per a la pàtria d'aquells que ho havíem de tenir tot pagat anant pel món. 

Abans d'acusar Albert Pla de desestabilitzar el procés hauríem de tenir present que si aquest home es pot permetre estripar sobre Espanya i els espanyols és bàsicament perquè ha estripat igual o més sobre Catalunya i els catalans. Quan el de Sabadell va triomfar amb el seu primer disc, Ho sento molt (PDI, 1989), des de la catalana terra ens vam fer un tip d'acusar-lo de prendre el pèl al personal, de fer cançons de mal gust i de tenir un sentit de l'humor primari. Pla va ser percebut com una mena de blasfèmia pels essencialistes de la Cançó, i el fet que s'atrevís a ironitzar amb la cultureta catalana el va convertir en un empestat en el país del pujolísticament correcte. El canvi de llengua el va acabar de sentenciar per un determinat públic. "Quan vaig conèixer la Nova Cançó i de què anava vaig decidir cantar en castellà", deia en Pla en una entrevista a Enderrock l'any 2002. 

No sé com acabarà tot això de la independència, però el que sí que tinc clar és que m'agradaria que en el nou país que acabem parint l'Albert Pla –o qui sigui– pogués ser entrevistat en un diari nostradíssim explicant quaslevol barrabassada. M'imagino, per exemple, els titulars de La Nova Catalunya: "em fa fàstic ser català, estàvem molt millor quan a les escoles s'ensenyava castellà". Francament, tinc dubtes de què dirien i farien els qui ara arrufen el nas per l'estripada a La Nueva España. Em fa l'efecte que el problema que molts tenen amb en Pla, o amb la gent que en les més diverses disciplines fa com en Pla, no rau en el fet d'estripar contra Espanya o contra Catalunya. Rau, senzillament, en el fet d'estripar, és a dir, de presentar esbudellades sobre la taula les nostres misèries, vergonyes i imperfeccions, duent-ho tot al límit i sobrepassant-lo si es dóna el cas. Què voleu! Res nou sota la capa del sol. És sabut que caminar pel cantó bèstia de la vida sempre té el seu preu.