Si me mor no'm dugueu flors que no’m serviran de res
de viu val més sembrar-les que cresquin adins s’hort.
Perquè sé que tot s’oblida com jo he oblidat a mon pare
com ell ho féu amb sa mare com amb mi ho farà una filla
tot lo que se’n va s’oblida...
("Si me mor no'm dugueu flors", 1977)
Nascut el 1945 al barri de s'Hort des Ca (Palma), fill de mare republicana i cantant de tangos i pare sabater, futbolista i pescador de suret,
Toni Morlà es va iniciar al món de la música a principi dels anys seixanta tocant la guitarra amb grups de música pop com el conjunt
Els Talaiots, integrat per Ramon Jover (cantant i saxo), Miquel Bonnín (bateria), Toni Tur (guitarra), Honorat Busquets (orgue) i Ricardo (baix), amb qui va gravar set senzills i EP. Abans, havia muntat
Els Pops, que assajaven a la fàbrica que distribuïa el Martini i les cerveses Damm a les Balears, i on treballava el seu pare.
En complir trenta anys –i especialment influenciat per l'amistat amb
Tomeu Penya– va decidir començar a escriure les seves pròpies cançons. El 1975 va enregistrar el seu debut,
Amb sos peus en terra (Bass Drums, 1977), un disc de gran bellesa i amb temes esplèndids que no va aparèixer fins dos anys més tard amb peces costumistes ("Morir per viure", "Coses d’es camp") i compromeses ("Pescador", "Treballador"), i amb l'aire country que desprenen "Oh, Catalina!" o "A mi que m'és". Posteriorment va fer una breu incursió al folk amb el senzill
Temes d’Andratx (Bass Drums, 1979), que inclou "Antic Carnaval" i "Es camí de tots", i va publicar un acurat segon treball amb musicacions de
Costa i Llobera,
Toni Morlà canta les primeres poesies de Miquel Costa i Llobera (Bass Drums, 1981).
El seu àlbum més popular va arribar amb
Idò (Blau, 1983), un nou recull amb retrats de personatges populars ("N’Alfons el loter", "En Macià" –en record d’un venedor de joguines del carrer del Socors–, "El Tio Toni" –sobre la història d'un emigrant–, "Vime" –que relata la vida d'un constructor de pipes d'Es Mercadal–), records de la seva infància ("Cançó de bressol", "Mumare") i peces sobre indrets mallorquins ("Molins", "Cala Deià"). El 1984 va tornar a musicar
Costa i Llobera, ("L'era d'Escorca"), al disc col·lectiu
Lluc i el poble (Bass Drums, 1981), i va adaptar un poema popular que va interpretar
Toni Fuster, per a qui un anys després escriuria diverses cançons per al seu disc en solitari.
La discografia de
Morlà es completa amb
El vol de la falzia (Blau,1986) i un àlbum a mitges amb
Salvador López,
A mitges (Blau, 1988). A principi dels anys noranta es va dedicar a la ràdio i la televisió, i al cap d'uns anys va gravar els dos darrers discos: la compilació
Cançons per a tu (Ona Digital, 1995), amb tretze peces cantades i instrumentals, i finalment, després d’uns anys de silenci,
Pot ser demà (Tumbet Música, 2006). Entremig va publicar el seu apassionat i interessantíssim ‘diccionari’ en què exposa records i vivències de la Mallorca musical i cultural dels anys seixanta i setanta,
Cròniques d'un brusquer (Clayton's Book, 2001), en ple apogeu del
boom turístic.
Les seves cançons han estat interpretades també per altres autors com
Toni Fuster ("Adéu, Marieta"),
Llorenç Santamaría ("Utopia"),
Els Valldemossa ("Coses des camp") o el mateix
Tomeu Penya –que també és
Morlà per part de mare– ("Vine cap aquí", una cançó d’amor del seu amic, reinterpretada amb nous arranjaments): “
Toni Morlà és un gran compositor, i un amic que ve molt per casa” (Enderrock, núm. 70).
"Vine cap aquí, no m’escriguis més que així no puc viure, es pols me tremola quan toc sa guitarra i te faig cançons"