Pau Vallvé Foto: Cris Romagosa
EDR: El títol del nou disc és Pels dies bons. Hi ha més voluntat o ironia en la seva intenció?
Pau Vallvé: Bé, d'ironia poca, però hi ha el doble sentit. Pels dies bons és un disc més positiu, sobretot en les lletres, més de dir, ‘vinga va, a prendre pel cul i a mirar endavant’. Però alhora ‘pels dies bons’ és un brindis perquè no tots ho són... Hi ha aquestes dues cares. És un tirar endavant, però sent conscient que no és una cosa habitual.
EDR: Has liquidat Amniòtic Records, però t’autoedites igualment, oi?
P.V: No continuo igual i alhora m’ho segueixo fent jo, però en el fons sí que és un canvi molt gros el fet de deixar de treballar amb el segell Música Global, amb qui no hi ha hagut cap mal rotllo. Simplement, si l'hagués pensat empresarialment, aquest disc és una ruïna. Però he fet el disc que he volgut, me n’he anat un any a Banyoles a escriure’l, durant dos mesos he gravat en una masia que m'han deixat a l’Anoia. Els cartrons són més cars del que haurien de ser... però em venia de gust que fossin aquests. Jo estava intentant funcionar d’aquesta manera dins el sistema de producció i promoció normal, però he vist que prefereixo fer-m’ho jo per fer les coses com vull i no tocar els collons a la gent que en sap, que fa les coses d’una manera ben feta i jo sempre sóc allà posant les coses al revés.
EDR: Et penedeixes de res?
P.V: En cap moment renego del que he fet ni he estat malament amb Música Global, simplement són dues maneres de fer diferents... i tenia ganes de provar-ho almenys un cop. Ja veurem com va, perquè encara no ha sortit el disc i ja m’estic morint d'estrès... però és maco! És un procés diferent. La gent ha pogut pagar el disc abans d’hora per ajudar-me a finançar-lo, la gent també s’involucra diferent i, per exemple, a les xarxes socials ho he notat molt. Crec que l’he encertat. De moment porto quatre-centes persones i no m’ho esperava gens... Pensava, mira, en trauré alguna cosa que m’ajudarà a finançar el disc, però al final segurament en pagaré quasi la meitat! Espectacular!
EDR: Les dues primeres cançons, “Muntanyes i glaciars” i “Benvingut als Pirineus”, perfilen paisatges freds. Necessitaves descongelar situacions?
P.V: Freds? Jo no ho veig així. Per mi “Muntanyes i glaciars” és una cançó que fa tirar endavant i deixar-se d’històries... Vinga va, obre’t ja, deixa’t de tonteries, mira tot el que hi ha, no s’acaba mai, el nou paisatge, Banyoles, tot un estany... I la segona, “Benvingut als Pirineus”, és una radiografia o un collage (‘no, no es pot viure sense normes’, ‘fem-nos tota Europa en tren’...), perquè en el fons no està ordenat, és un dir ‘va, a la merda, tio, deixo de lligar-me amb tot’. No només pel que fa a contracte discogràfic, també de ciutat, de parella, del que sigui i deixar-se anar. Tirar-se a l’aventura. Dir, ara l’aventura va primer que toa la resta. Tot i que al final del disc hi ha cançons que ja són la tornada de tot això. Però és un principi de disc de dir ‘va tio, a la merda!’. Totes dues diuen una mica el mateix, per això les vaig voler posar les dues primeres, perquè així vaig començar el disc, i l’acabo diferent.
EDR: Has fet mai una travessa pels Pirineus?
P.V: Els Pirineus també són una metàfora. És una mica ironia d’aquesta Catalunya que fa els Pirineus i alhora és la imatge de l’aventura. Sembla que als Pirineus hi vas voluntàriament, no t’obliguen a anar-hi, hi vas de viatge, de vacances, però tenen un punt de risc, de pujades i baixades i tenen un punt de “oju, que això no és Marina d’Or”. Per tant, és una aventura voluntària, però que es fa amb esforç i que t’ho has de currar.
EDR: A la cançó “17820” dius adéu a un seguit de coses per començar de nou en un altre lloc, que segons el codi postal correspon a Banyoles. Què t’ha ofert canviar d’ubicació? Realment canvia tant si l’estudi el tens a Barcelona?
P.V: Es diu així pel codi postal de Banyoles, sí. Banyoles, més que ser la finalitat, és l’exemple del que et deia d’aquestes primeres cançons: aventura, marxar, renunciar a viure a la teva ciutat amb la teva xarxa d’amics, de família... Marxar un any on tens quatre col·legues, però on no tens res més que això. I viure compartint pis amb uns amics, i en una casa amb gallines i hort... Estava fart de viure en un sòtan a Gràcia sense llum, de vint metres quadrats, amb un sofà-llit... Vaig voler passar a una casa gran, compartint amb gent de tot arreu, perquè per casa sempre hi ha gent... i més que res, passar quatre mesos sense veure col·legues ni família, i ser-hi perquè tinc ganes de fer un disc i de tirar endavant... i va bé. Evidentment que he anat baixant: he mantingut l’estudi per quan teníem concerts passar a buscar la bateria o el que fos, però ha estat un any molt bèstia.
.gif)
.gif)
