Namina: "Tinc ganes d'aprendre més i més"

EDR: Què t’agrada d’Orlando , per titular el teu disc així?
Namina: M'agrada el fet que és un nom propi, no cal traduir-lo. Per mi és potent tant pel llibre de Virginia Woolf com per la cançó del disc que porta aquest nom.

EDR: Sabies que ja hi havia un altre disc titulat no fa gaire així (un de versions de Névoa)? Quina mena de cantants t’interessen?
N: No, no ho sabia. No em dedico a escoltar molts discos, més aviat coses concretes que m'inspiren. Sóc bastant eclèctica en els gustos musicals. M'agrada Tanya Tagaq, que és molt abstracta i teatral, i ara estic obsessionada amb Amanda Palmer. Toca molt bé el piano i té discos amb ukelele... M'agrada molt. Ara amb el seu marit (Neil Gaiman), que és anglès, i ella molt nord-americana, han fet un treball on ell recita contes i m'encanta. També m'agrada el seu vessant d'empresària, de com enfoca comercialment la seva música. És la meva ídol.

EDR: Quina és la pell de serp que apareix a “Snake Skin Shedding”?
N: Sempre dic que aquesta és una cançó d'amor als violins, perquè és l'instrument que més m'emociona. Des de petita, si escoltava cançons de música clàssica amb violins m'encantava. I és una cançó que parla del poder transformador de la música, un poder catàrtic.

EDR: Què t’apassiona a “Tuim”? El fet d'obrir el disc cantant en anglès i en portuguès és en homenatge als teus referents musicals?
N: La llengua per mi al principi va ser un hàndicap, durant molt de temps, perquè pensava que després hauria d'anar donant explicacions. Però ara cada cançó em surt en la llengua que em va millor. Si en parlés més, en faria en altres llengües, ja fos en alemany o japonès; seria molt interessant poder jugar amb les diferents fonètiques...

EDR: A “Llavors” cantes en català i hi sona a penes una guitarra i la veu, i cantes d’un passat on ‘La mort era taronja, negre l’amor’... Qui canta els seus mals espanta? O de què t’ha alliberat aquest disc amb aires de blues?
N: M'agrada molt el blues i n'he escoltat molt. Però tampoc acostumo a escriure per sanar mals. Amb tretze o quinze anys sí que ho feia. Ara quan interpreto les lletres la cançó deixa de ser meva. S'alimenta de moltes altres coses i m'agrada molt que deixi de ser meva.

EDR: Què t’ha inspirat “Como a pisada na beira do mar”?
N: Era la cançó que volia fer sobre la importància de les petites coses. Sempre estem amb transcendències, i per mi són importants els petits moments. La lletra em va venir un dia llegint un article d'opinió brasiler.

EDR: “Boxes all around” té un aire molt diferent de la resta. Volies alleugerir el pes del disc amb aquesta cançó?
N: M'agraden tots els estils i cap. M'agrada la gent que fa coses d'una manera valenta, i això engloba molts estils. Jo vinc del rock, però també m'agrada la música brasilera, l'africana,  Björk , el funky, Prince ... El repertori que constitueix el disc fa un temps que el toco en directe, i a l'escenari tenia necessitat de fer una cançó com aquesta, que fos musicalment més animada, amb swing i blues. La lletra, en canvi, parla d'una ruptura, però des del punt de vista de 'ah, en realitat estic millor ara'.



EDR: A “Dirt” apareixes amb Roger Usart. Com va anar la trobada?
N: Sóc molt fan de Roger Usart, i de seguida vaig voler que col·laborés al disc. Vaig veure molt clar que era en aquesta melodia on encaixava, també perquè la cançó ho facilita, perquè té aquest diàleg. Tot i que en realitat és un diàleg amb un mateix, trobo que la seva part hi queda molt bé.