El 10 de març farà 20 anys que Ovidi Montllor, amb un fil de veu i sense maletes, se’n va anar de vacances i el trobem a faltar. 

En els darrers anys sovintegen els programes de cançó de taverna en diferents emissores de ràdio local i fins i tot en alguna emissora d’àmbit nacional. Segurament no tants ni amb la freqüència que ens agradaria als amants del gènere.

 Aquest escrit no hauria de ser, no hi hauria d’haver motius per escriure’l. És un mal accident, una errada, una mala broma, una fatal equivocació, o açò voldria jo. 

 Sempre he pensat que les cantades de cant de taverna són una manifestació cultural mal tractada per diferents sectors; fins i tot hi ha representants que per guanyar la Festa Major d’un poble regalen el grup d’havaneres, com si d’una torna es tractés.

 No fa gaire que un reconegut sacaire i bon amic meu, en Francesc Sans, em comentava amb un cert caire resignat com s’havia acostumat a la sempiterna pregunta que algú sempre li acabava fent en finalitzar un concert, cercavila o acte musical: “Això que toques és una gaita gallega, oi?”. 

 L’Ateneu Popular La Flor de Maig del Poblenou de Barcelona, que ha acollit cada primavera des de fa deu anys l’Ateneu Folk, tancarà properament les seves portes.

 Sí, sóc conscient de les línies que encapçalen aquest text. I és evident que, a priori, poden emmarcar-lo en un discurs demagog, disposat a utilitzar tots els clixés possibles per alabar un concurs que m’ha aportat vivències increïblement satisfactòries. No és el cas. 

 Jo també utilitzo Twitter, és una temptació xafardejar-hi. El que té de perillós, però, és que si t’hi busques, t’hi trobes. Fa poc, sortint d’una actuació meva, vaig veure un comentari que deia: “Ara acaba l’actuació d’en @polcruells, el David Summers català”. 

 Em poso a escriure aquestes ratlles quan fa pocs dies que ha començat la segona volta dels Premis Enderrock, que tenen molt de prestigi al nostre país. La música per a infants no hi sol ser representada, i si hi és, hi és en comptagotes. 

 No puc negar que em va sorprendre que en Joaquim Vilarnau dediqués un article a una paraula “incorrecta” d’una de les meves cançons. Però, tal com li vaig comentar en una trucada telefònica l’endemà que m’enviés l’article per mail, jo vaig utilitzar aquesta paraula molt conscientment.

 Aquesta és la versió íntegre de l'article "Un home del país" publicat al número 22 de la revista Sons de la Mediterrània.

 Divendres 27 de maig. Enmig de l'actuació de Belle & Sebastian a l'escenari San Miguel del Primavera Sound, descobrim cares conegudes a la pantalla gegant. Són alguns dels integrants delCol·lectiu Brossa, i estan compartint escenari amb la banda escocesa. Demanem al violinista Aleix Puig que ens faci cinc cèntims de l'experiència. Es titula "Clàssics entre indies (a propòsit de la col·laboració amb Belle & Sebastian al Primavera Sound)", i diu així:

 Supose que coneixeu la faula d’Isop que parla d’un pastor que fa broma sobre la vinguda del llop. Doncs bé, oblideu-la!

 Com a tot arreu, al nostre país hi ha un fons cultural amb elements antics i recents. Gran part de l’evolució i dels continguts d’aquest fons ve dels contactes amb altres cultures establerts al llarg del temps. Aquests contactes i influències es produeixen avui sobretot a través dels mitjans de comunicació, ja sigui de masses o a més petita escala.