Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 19/06/2012

Mira'm a la cara

No hi ha res d’original. El títol d’aquest article l’he agafat d’una de les millors cançons del nou disc dels Terratombats. I per què l’he triat? Veureu per què: divendres passat al vespre passejava amb la família entre el Tibidabo i el mar, i vam anar a parar al nou bar Rumbàlia, a l’esquerra de l’Eixample.
Vam arribar quan el primer passi de l’actuació dels Arrels de Gràcia ja s’havia acabat, de manera que vam demanar una canya i uns sucs de pinya i vam menjar-nos unes patates xips mentre anaven sonant Los Amaya. "Caramelos", "Zapatero", "Qué mala suerta la mía"... Mare meva! Que bé que sonen aquestes cançons!
Mentre consumim i escoltem, ens miren a la cara artistes estampats a la paret, una galeria de la fama amb els pares de la pàtria rumbera. El Pescadilla desafia la llei i fuma consirós, el Gato Pérez llueix un pit pelut, el Chacho és tot continguda elegància i el Peret ens apunta amb la guitarra.


Arriba el moment del segon passi d’Arrels i Jonatan Jiménez es posa a cantar “Levántate” amb un doll de veu que fa innecessària qualsevol amplificació. Ens ho escoltem la meva família, un grupet de gent amb fila d’habituals, l’enviat especial de Sant Gaudenci d’Horta i dos representants del poble més educat i culte del món, el Japó. Mentre una parella balla recordo quan era estudiant i entre setmana anàvem al Harlem a escoltar bona música en dos passis, dos: Marcelo Mercadante, Lotti Lewis, Joan Vinyals... allò era a final dels noranta i em sembla que a Barcelona no hi havia tanta rumba com hi ha ara...
Al cap d’algunes cançons Arrels de Gràcia interpreten el seu hit “L’espardenya”, el meu fill petit ja té son i hem de marxar. Ja passarem algun diumenge a l’hora del vermut, perquè aquest local sembla que no vol tancar mai i organitza saraus també abans de dinar; el mestre assegura que farà les hores que calgui perquè la cosa funcioni, igual que fan els xinesos.
Jo espero que funcioni. Que el pòquer de cares que observen els clients es converteixi algun dia en un actiu turístic –a l’estil del Mont Rushmore de Dakota, les parets guixades de la Bodeguita del Medio de l’Havana o l'estàtua de Mafalda en un banc de Buenos Aires–, que hi passin molts artistes del futur encara per descobrir i que aparegui recomanat a les guies més exhaustives del món, les japoneses.



Fotos: Adriana Calisaya

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Autor
Jordi Martí Fabra

Periodista d'Enderrock, 440Clàssica i Sons de la Mediterrània. Escriu el bloc Històries del sud. Col·labora als programes de Ràdio 4 Tradicionàrius i Club Trébol.

Altres articles d'aquest autor
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat