Xavier Baró | Actualitzat el 30/09/2012

Jo, la donya i el gripau

Cinquè capítol de la sèrie 'Discos de l'altra banda de l'espill'

Un disc religiós i tel·lúric concebut 'al lliure aire lliure'. En el cinquè capítol de la seva sèrie, Xavier Baró reflexiona sobre Jo, la donya i el gripau, de Pau Riba.


Pau Riba
. Jo, la donya i el gripau (Edigsa, 1971)
Per Xavier Baró

Amb Dioptria 2, Pau Riba comença la caminada en ziga-zaga, desconcertant i errática, d'on hauran de brollar grans cançons i una obra permanent i inspiradora d’un compositor d'alçada: un artista d'una peça, independent i anàrquic, d'una musicalitat exquisida.
 
Seguint el fil d’aquell Dioptria 2, l’octubre de 1971, Pau Riba i els companys Toti i Martí Soler, Mario Pacheco i Xavier Riba s'assegueren davant de casa, a Formentera, i enregistraren 13 cançons dedicades a la vida miraculosa i a la contemplació de la bellesa dins de la quietud. Cançons de bressol, fragments d’èxtasi, oracions de l’alba, i la presència d’un no sé què… potser el misteri que ens envolta, que quan ets tan aprop de l’orígen es manifesta amb una mena de boira torbadora: “Mel”; “L'avioloncel”; “Ora,Catalina”; “La vella del fons del pou”; “Llàgrimes i petons”; “Donya Mixeires...”. El resultat fou un disc religiós que ha esdevingut testimoni d’una època –sovint menystinguda, caricaturitzada, malentesa i ridiculitzada– que avui la crítica especialitzada (és un dir) és incapaç de valorar.
 
Sí, finalment en Pau se'n va anar; va agafar la guitarra, s’arranjà els nius d'orenetes dels cabells, alçà els ulls, obrí la boca i exhalà uns versos estranys que es convertiren en paraules melòdiques sortides del pou subterrani per on corren les cançons populars d’arrels màgiques. Perquè hi ha un tipus de cançó que sembla dictada per la terra misteriosa, que es mira els horitzons còsmics fit a fit i els parla amb un llenguatge, unes paraules aparentment sense sentit que no són sinó un altra llengua, una mena de codi poètic iniciàtic un xic desconcertant. Potser és l’extrema senzillesa que porta cada paraula al seu verdader significat, al punt de partida on no hi ha contaminació ni dobles sentits, i és això el que ens deconcerta. Què vol dir la lletra de “La lluna, la pruna”, cançoneta que a mi, des de petit, m’ha semblat sempre una cançó de bruixes, com un cant ritual? Jo, la donya i el gripau no podia començar amb cap altra cançó que aquesta. Només sentir les guitarres inicials, ja comprens que estàs al lliure aire lliure. I quan entra la veu, sents l’alegria de qui la canta, una alegria de qui se sent alliberat d’un gran pes mort que ha quedat enrere i, per celebrar-ho i donar gràcies, canta pel cel, pel vent, la lluna, el sol, l’infinit. 
 
Pocs discos són tan plens de tresors com aquest. Cançó a cançó vas ensopegant amb perles obertes i tancades en si mateixes; com les estrelles, formen part d’un tot, però al mateix temps, cadascuna té la seua llum particular, la seua òrbita i la seua vida; cada una és independent de la de la vora i, tanmateix, juntes dibuixen una constel·lació acabada: la llei de l’harmonia ha volgut que sigui així: un cor perfecte. A mi, aquest disc sempre m’ha semblat una simfonia bucòlica, una única cançó amb diferents moviments; fins i tot els espais que separen cada cançó, són silencis musicals que en formen part. I l’estructura de les cançons té més a veure amb la poesia. Són breus exhalacions d’èxtasi que, un cop cantades, mai es repeteixen; acaben per donar pas a la següent. La preciosa “Mel”, o “L’avioloncel”, que és una conversa d’homes que no han vista altra cosa que la natura i ho ignoren tot del món civilitzat. Potser la única cançó, estructuralment parlant, és l’alegria pura de l’emotiva “Donya Mixeires”, un rock and roll escrit per un home que a mesura que va cantant mentre mira com la seua enamorada s’allunya amb un vaixell, es va fent nen. I “La vella del fons del pou”?, una altra cançó bruixa. O la religiosa “Ora Catalina”, potser la melodia més bella del disc.    

Melòdicament, Pau Riba s’ha format a l’empar del folk, de les precioses cançons populars tradicionals, les ha interioritzat. Això fa que, a part de la seua innata capacitat melòdica, les seves cançons estiguin enriquides d’un lirisme bellíssim, com ja es pot percebre en les seues primeres cançons, continuadores de la gran tradició, com “Noia de porcel·lana”; “S’ha mort l’estel del pol”; “L’home estàtic”. Un lirisme que en aquest Jo, la donya i el gripau, s’accentua, el sobrevola expandint-se més enllà dels límits coneguts, fent de cada cançó una joia melòdica de primer ordre.

Quan va fer quaranta anys que es va editar, Pau ho va celebrar amb una reedició especial i uns concerts. No sé si les noves generacions hi han entrat, en els temps que corren…ves a saber.

Paradoxalment, aquest disc va sortir mentre Riba estava fora de circulació, aïllat a Formentera, i el va enviar com una postal. Que jo sàpiga no va haver-hi concerts de presentació ni havia cantat mai aquestes cançons, tret de "Donya Mixeires", davant del públic. Ara ho ha fet. I els concerts han mostrat un Pau Riba centrat, servidor de les cançons i no a l’inrevés, com sol ser habitual en ell. Aquest és un disc que, a part del contingut personal que té per a Pau Riba, conté una dimensió d’eternitat que pocs tenen. Jo, cada cop que l’escolto sento la mateixa emoció enlairant-se del fons del somni letàrgic, i em revisiten antigues olors exòtiques, una eterna lentitud, i torno a veure la vaga lluïsor que s’encén amb suavitat i esclata en una suau tempesta de colors.  

Capítol anterior: Raimon. T'adones amic?


FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat