Jordi Alsina | Actualitzat el 08/02/2013

La rebétika i Metaxas

La música ha estat sempre una forma d'expressió artística amb què les societats i el poder polític han buscat generar uns discursos i unes pràctiques amb les quals identificar-se. Per descomptat, les formes de crear aquestes identificacions no han estat les mateixes si han sorgit des d'una base popular o des d'una trona.
L'estat hel·lè, amb el seu inici fundacional l'any 1821, s'edificà principalment sobre dos pilars: la Grècia clàssica i Bizanci; la resta de períodes històrics pels quals passà el territori grec actual comptaren ben poc. Així doncs, des d'un bon començament, el folklore i l'arqueologia serviren per traçar un fil conductor que lligués el nou estat amb aquests pilars, uns elements primordials per legitimar i identificar la “greïcitat”.
La música no quedà al marge d'aquest procés de configuració comunitària. Durant tot el segle XX, no varen ser poques les intervencions de l'estat grec per intentar encaminar cap a una banda o cap a una altra les produccions musicals del país en funció d'un determinat discurs etnicitari. Una de les més sonades tingué lloc durant l'època del dictador Metaxas. La gran onada de població immigrada d'Àsia Menor després de la seva expulsió l'any 1922 féu aflorar arreu del país, però sobretot a les ciutats d'Atenes i Tessalònica, un seguit de músiques que seguien patrons orientalitzats que feien evident la forta relació amb el passat otomà i que per la seva pràctica estaven associades a un tarannà més marginal. Un fet del tot inacceptable per un feixista que pretenia elevar el poble hel·lènic cap a una nova civilització, tot seguint els passos iniciats per Adolf Hitler a Alemanya i Benito Mussolini a Itàlia. D'aquesta manera, s'instaurà una forta censura que prohibí les lletres de les cançons referents a les drogues i elements considerats poc escaients per a la nova pàtria esdevenidora, al mateix temps que s'iniciava un procés d'europeïtzació de les tonalitats i modes que recordaven massa als seus veïns
turcs.

Criminalització i revalorització de la rebétika
El gènere musical més perjudicat fou la rebétika i els seus músics, que veieren com ells, les seves cançons i fins i tot els instruments eren criminalitzats. Fins ben entrat als anys setanta la seva obra no fou acceptada i valorada com es mereixia, gràcies al reconeixement que obtingueren per una nova fornada de músics. L'any 1983, el director de cinema Costas Ferris retratà una part d'aquesta època a la pel·lícula “Rebétiko”.



Haris Alexiou i Rosa Eskenazi a la televisió grega:



Improvisació entre el compositor Manos Hatzidakis i Giorgos Zabetas al buzuki, l'any 1979 a la ràdio grega:



Presentació del documental My Sweet Canary (homenatge a Eskenazi) al festival de documentals de Tessalònica de l'any 2010. Amb la cantant grega Maria Koti i la turca Mehtap Demir:



FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Autor
Jordi AlsinaAntropòleg especialitzat en etnologia de Grècia i antropologia de la música. És autor del la pàgina web www.jordialsina.com.
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat