Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 26/02/2014

Paco de Lucía

Francisco Sánchez Gómez, fill de Lucía, deu haver estat l’únic músic que ha seduït per igual els melòmans del Liceu i del Teatro Real i els quinquis que compraven cassets a les gasolineres per ambientar les escapades. Als seixanta ja era un privilegiat de la guitarra, un mestre a còpia d’hores i més hores de treball, i amb el seu germà Ramon de Algeciras brodava estàndards llatinoamericans. El que vindria als setanta seria la revolució: els discos amb el díscol Camarón (dels quals sortiria una frase històrica del cantaor: Paco, estoy mu cansao), la conquesta flamenca del classista Teatro Real, la interpretació de Falla amb un grup de rock, i sobretot la gràcia rumbera d’“Entre dos aguas” esclatant de la mà de Philips i inundant-ho tot com un tsunami.
Hi ha qui diu que els darres anys ja es limitava a repetir esquemes i que ja no innovava. Però és que el pes de ser una figura universal d’aquesta altura no deu ser fàcil de suportar. Els darrers anys feia la impressió de ser un esclau dels hotels i dels aeroports que només desitjava que arribessin les vacances per practicar la pesca submarina i menjar peix. Deixar de ser una llegenda i ser un home.
Sense fer gala del compromís social del seus coetanis Morente, Gerena, el Cabrero o Lebrijano, la seva biografia pública té episodis molt comentats, com aquella entrevista en què va explicar que “la mà esquerra pensa i la mà dreta executa” i aquella pallissa que li van propinar uns ultres que no aguantaven que una testa de cabells llargs pugués pensar pel seu compte. Però més important que això, la seva manera de tocar la guitarra sona com un cant a la llibertat inigualable. El seu art va molt més enllà del flamenc i queda per a tothom.
Quan fa anys amb els amics ens anàvem intercanviant discos, hi havia una antologia de Paco de Lucía que ens passàvem i que incloïa “Guajiras de Lucía”, “Río ancho”, “Panaderos flamencos”, “Zorongo gitano”... Allò tenia més força que qualsevol disc de rock. Jo vaig perdre el disc i el vaig haver de comprar de nou, però no em va saber gens de greu. Paco de Lucía se’ns ha mort i en els propers dies haurem d’anar recordant tot el que ens ha deixat. Feina tenim.


FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Autor
Jordi Martí Fabra

Periodista d'Enderrock, 440Clàssica i Sons de la Mediterrània. Escriu el bloc Històries del sud. Col·labora als programes de Ràdio 4 Tradicionàrius i Club Trébol.

Altres articles d'aquest autor
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat