Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 21/04/2015

L'edat d'or

 
L’edat d’or de les cartes i els segells és aigua passada. Però encara ens deparen alegries. Fa dos dies vaig obrir la bústia on habitualment s’embosquen les grises factures i el cor se’m va acolorir amb els darrers números d’El Tatano i Cavall Fort i el primer disc de Marta y Micó, En una palabra (Picap, 2015).
 
'La vergüenza de haber sido / y el dolor de ya no ser.' Aquests coneguts versos del tango “Cuesta abajo”, de Gardel i Le Pera, sintetitzen un dels grans temes –segurament el tema– del gènere nascut al Río de la Plata: el temps que s’escola sense remei. Aquests versos els podria cantar un vell carter amb gorra en l’era de la comunicació digital, i són també el lema del disc de Marta y Micó, veu i guitarra al servei de la poesia del tango. Són dos versos que fan créixer la lletra de la darrera peça de l’àlbum, “Glosa para tango”, escrita per José María Micó, que acompanya amb la guitarra; cantada per Marta Boldú, i enriquida amb el bandoneó de Marcelo Mercadante
 
En el mateix sobre on vaig rebre aquest disc hi havia uns quants targetons, targetons ben grans i allargats, de paper dur i amb tinta impresa, que ocupen un espai físic i no virtual: alguns tenen fotos del duo, però també una il·lustració amb una imaginària reunió de llegendes del tango que prenen cafè: Gardel, Piazzolla, Pichuco, Pugliese, Goyeneche... i un altre amb Diego del Gastor, aquell guitarrista antiacadèmic que va seduir mig món sense moure’s de Morón de la Frontera... i en els reversos dels targetons, alguns poemes que suposo que formaran part de l’imminent segon disc de la parella, Caleidoscopio, basat íntegrament en poemes de Micó.
 
Però abans el duo ha publicat aquest En una palabra, on posen la paraula en primer pla i versionen tangos d’especial vàlua literària. No sé si hi ha al món algun gènere musical on el pes dels lletristes s’hagi desenvolupat tant i tant com en el tango. Potser el bolero... Sigui com sigui, al disc de Marta y Micó hi ha estàndards (“La última curda”, de Castillo i Troilo; “Los mareados”, de Cadícamo i Cobián; “Fuimos”, de Manzi i Dames), però també perles que, al menys per mi, han estat un meravellós descobriment, com ara “Sin piel”, d’Eladia Blázquez, on la veu poètica explica com, de tan sentimental que ha estat, s’ha tornat insensible: 'Y caminar narcotizado por un mundo helado ¡sin amor!'.
 
Els meus amics i jo vam tenir José María Micó de professor de literatura, ja fa uns quants anys. Seguint les seves indicacions em vaig comprar tres llibres que són dels pocs que m’enduré sempre allà on vagi: dos volums de la col·lecció Clásicos Castalia dedicats a la Poesía de la edad de oro, un centrat en el Renaixement i l’altre en el Barroc, i una antología de Quevedo de la mateixa col·lecció. Recordem les classes de Micó amb molta estima. Ens parlava d’Ariosto i de Serrat. I ara hem sabut que ha desempolsat la guitarra i grava discos!

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Autor
Jordi Martí Fabra

Periodista d'Enderrock, 440Clàssica i Sons de la Mediterrània. Escriu el bloc Històries del sud. Col·labora als programes de Ràdio 4 Tradicionàrius i Club Trébol.

Altres articles d'aquest autor
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat