Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 05/12/2016

Ultramoderns

 
Mariana Carrizo. Foto: Adriana Calisaya

Hi ha maneres genuïnes de col·locar la veu que planten cara a aquesta uniformitat grisa i esclafant que ens envolta. Hi ha percussions orgàniques que reprodueixen el batec de la terra que el músic trepitja. Aquestes veus i percussions no existeixen perquè sí. Responen a la història i la vida dels pobles que habiten la terra. Les podem trobar a l’altra punta de món i aquí mateix. Només fa falta gratar una mica.

La coplera i cantora argentina Mariana Carrizo va hipnotitzar el CAT divendres passat a base de veu i caixa. És petiteta i viatja sola, però podríem dir que allà on es planten ella i el seu instrument de cuir s’instal·la tot un paisatge de muntanyes, les del nord-oest argentí, i també tot el paisatge que l’ha anat gastant al llarg del temps. Té un cant que recorre cims i abismes aferrat a un petit timbal. Moltes de les tonades que interpreta tenen a veure amb rituals col·lectius, festes, trobades, feines del camp... I en d’altres, en canvi, sembla que es despleguin profundes inquietuds existencials. Per exemple, a la desoladora “Vidala para mi sombra”, que va cantar amb veu de tro al final del concert:

A veces sigo a mi sombra,
a veces viene detrás.
Pobrecita, si me muero,
con quién va a andar.

Quan es mou en aquest registre, em sembla que reprodueix un crit de dolor que travessa moltes músiques tradicionals. Suposo que té a veure amb les dures condicions de vida de la gent humil, però és un crit primitiu molt semblant al del rock de veritat i a les cançons desesperades de Nirvana, per exemple. Abans d’aquest final esfereïdor, la cantora havia invocat Atahualpa Yupanqui acompanyant-se del guitarrista Diego López, amb la dolça “Recuerdos del Portezuelo”.

En altres moments, tota sola a l’escenari, Mariana Carrizo es fot de les sogres, reivindica la dona treballadora, exposa antigues dites i frases fetes, es riu de les ocurrències pròpies i alienes... té una manera de relacionar-se amb el públic més humana que comercial, més atenta a les vivències que al negoci. En això és com el nostre mestre Pep Gimeno ‘Botifarra’.

Quan els escolto, em sembla que Mariana Carrizo i Botifarra –que aviat serà al CAT acompanyat de la nova banda de l’Espai País Valencià de Barcelona– sobrevolen molt per damunt aquesta falsa dicotomia que molts pregonen entre la ‘tradició’ i la ‘modernitat’. D’aquesta dicotomia interessada s’alimenten tant els puristes com els hípsters. Per mi són igual de carques els uns i els altres, perquè en realitat la tradició ha d'estar viva –si no, no és tradició–, i per això mateix és perfectament moderna. O és que Picasso no s'emmirallava en les màscares africanes?

Per sort, els humans encara tenim estrelles ultralocals com Mariana Carrizo i Botifarra, i tenim músics que passen olímpicament de la modernitat mal entesa, com ara els integrants de Cor de Carxofa i de Corrandes són Corrandes, que divendres van pujar a l’escenari amb el flabiolaire Quim Boix per compartir amb Carrizo cants mallorquins de ximbomba, corrandes de Folgueroles i cançons de pandero. Això no és postmodern ni modern, això és ultramodern!


Mariana Carrizo amb els improvisadors catalans, al CAT

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Autor
Jordi Martí Fabra

Periodista d'Enderrock, 440Clàssica i Sons de la Mediterrània. Escriu el bloc Històries del sud. Col·labora als programes de Ràdio 4 Tradicionàrius i Club Trébol.

Altres articles d'aquest autor
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat