Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 08/06/2017

Pura dylanita (11)

 


Diumenge passat, el nostre estimat Bob Dylan va gravar a Los Angeles la seva conferència com a guanyador del Nobel de Literatura del 2016. A banda d’evocar la seva educació sentimental –primer va ser Buddy Holly i el country and western i el rock and roll i el rhythm and blues, després Leadbelly i el folk–, el cantautor demostra que ha rumiat força sobre tres llibres de pes: Moby Dick, de Herman Melville; Res de nou al front de l’oest, d’Erich Maria Remarque, i l’Odissea, d’Homer.


 
Fa uns mesos, el diari Telegraph va publicar una entrevista amb Dylan, l’única que ha concedit des que es va conèixer el premi. És una entrevista força eixuta on les preguntes i les divagacions són més llargues que les respostes. Dylan hi comenta la seva afició a la pintura (molts músics pinten: Dyango, Manolo García, Joni Mitchell, Maria del Mar Bonet) i l’exposició amb quadres dylanians que segueixen de lluny l’estètica nord-americana d'Edward Hopper. Però el més interessant és quan Dylan comenta fugaçment la seva relació amb Homer: "Suposo que, d'alguna manera, algunes cançons –'Blind Willie', 'The Ballad of Hollys Brown', 'Joey', 'A Hard Rain', 'Hurricane' i unes quantes més–tenen certament un valor homèric".
 
Dylan és un poeta i Homer va ser un cantant, i de vegades penso que tots dos formen part d’una llarga cadena de màscares, darrere les quals s’amaga la poesia. Hi ha molt i molt d’Homer en Dylan, començant per un llenguatge poderós arrelat en l’oralitat. “Acosteu-vos, bona gent, vingueu d’on vingueu.” L'inici de "The Times They're a Changin'" podria ser l’inici de qualsevol dels cants de la Ilíada. Després hi ha les anàfores, per exemple les de “Blowin in the Wind” i "Rainy Day Women # 12 & 35", que semblen les fórmules repetitives amb què els aedes recordaven i recitaven els cantars de gesta. Hi ha el caràcter efímer i espontani amb què Bob Dylan crea i grava, fent més cas de la intuïció i l’inconscient que no pas de la planificació. Sempre obert a les petites variacions. I hi ha el llenguatge mític, cançons que relaten històries que passen sempre, fora del temps. 
 
Hi ha els ulls tancats del jove Bob Dylan que canta, en la tradició dels romancers cecs i del mateix Homer que tot ho veu. I hi ha un llenguatge essencial presidit per les forces de la natura. L’omnipresència dels elements. El mar furiós, els núvols que s’amunteguen, les tempestes, els vents que fan que els homes s'estimbin contra les roques... Això és igual per als personatges dylanians i per a Ulisses. “Shelter from the Storm”, "Knockin' on Heaven's Door", "Idiot Wind"... I l'èpic cel elèctric de "Chimes of Freedom". I la comparació més famosa de Dylan: “Like a Rolling Stone”.
 
Homer i Dylan també comparteixen el gust en la narració dels combats. Hollis Brown, Joey, Pat Garrett, Blind McTell són com Aquil·leu, Hèctor, Paris... "Pay in Blood". Tots moren i la foscor de la sang els cobreix els ulls.
 
Com autors, són dues personalitats vaporoses. D’Homer, ni tan sols estem segurs que arribés a existir. Dylan és silenciós i hermètic. No sabem què ens vol dir. Ni ell no ho sap. Només sabem la sensació que ens fan les seves cançons. Al discurs del Nobel s’acaba invocant un cop més l'Odissea: "Canta en mi, oh musa, i a través meu explica la història...". Oh, senyor de la pandereta, toca una cançó per mi...
 

Navega per les etiquetes

Nobelpura dylanitaliteraturaBob Dylan

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Autor
Jordi Martí Fabra

Periodista d'Enderrock, 440Clàssica i Sons de la Mediterrània. Escriu el bloc Històries del sud. Col·labora als programes de Ràdio 4 Tradicionàrius i Club Trébol.

Altres articles d'aquest autor
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat