Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 07/11/2017

Llunars a la sang

La periodista Silvia Cruz Lapeña publica el llibre 'Crónica jonda'

Hi ha alguns llibres, no gaires, que desmenteixen aquella coneguda sentència condemnatòria de Frank Zappa sobre la premsa musical. Un d'ells podria ser Crónica jonda (Libros del K.O., 2017), on Silvia Cruz Lapeña escriu sobre flamenc. O més ben dit, fa servir el flamenc per reflexionar i escriure sobre el món on li ha tocat viure.
Paco de Lucía és una de les personalitats que inspiren 'Crónica jonda'. Foto: Arxiu Universal

La il·lustració de la coberta, obra de Martín Elfman, ja dona moltes pistes sobre què és el que hi ha a les pàgines de Crónica jonda: flamenc en vena, vivències familiars, precarietat en el periodisme i en els hospitals... Així, es parteix de músiques, artistes i festivals que la periodista ha conegut per arribar a una altra cosa, una mena de dietari, literatura del jo on tots els temes se superposen i es relacionen, amb moments de molta i molta introspecció. 

"D'entrada, em venia de gust reflexionar sobre el flamenc, però no per explicar què és a ningú, sinó per explicar-m'ho a mi mateixa", diu l'autora, barcelonina i cordovesa. De fet, aquest llibre singular, on ha pogut encabir experiències i pensaments que no han entrat en els seus articles i cròniques, ha estat també com una sortida, una fugida en un moment de cruïlla vital. Van coincidir les morts de les seves dues àvies, morts simbòliques de figures flamenques de pes (Paco de Lucía i Félix Grande) i l'experiència de la precarietat laboral en carn pròpia. Tot això és molt present al llibre.

De fet, un dels punts forts de Crónica jonda és la capacitat amb què es forja la descripció de la música flamenca amb el seu entorn més immediat. De manera que tant es pot parlar del desaparegut bar Mauri de l'Exiample barceloní com de les connexions del Lebrijano amb l'horror dels refugiats. "D'alguna manera, parteixo del flamenc, però vaig ampliant el context i acabo parlant de moltes coses, de mi mateixa, de la societat... la culminació d'aquest procés potser són els capítols dedicats a Amsterdam. Allà puc parlar del que veig aquí des d'un punt de vista encara més allunyat", continua Cruz Lapeña, que va començar a escriure el llibre en tercera persona, però que no va aconseguir arrencar fins que no es va passar a la primera. "Escriure en primera persona, no hi havia cap altra opció per un text així", admet.
 
 
Dels capítols hi ha episodis que queden gravats, com el retrat del carismàtic palmero sevillà Bobote o l'escena en què l'inclassificable i devot expresident del Betis Manuel Ruiz de Lopera es passeja de genolls per altars i capelles. Però també (i aquí hi ha una novetat en el món dels llibres de música, encara més en una música que sovint es reclou en si mateixa com el flamenc), hi ha referències periodístiques com les de Manuel Chaves Nogales i literàries com les de Joseph Conrad i Herman Melville. "Tota aquesta gent també és una part de mi, i també m'han ajudat a entendre el flamenc", comenta Cruz Lapeña, que podia haver encapçalat cada capítol amb alguna lletra flamenca però finalment ha posat cites de, per exemple, Antonio Machado, Henry James i Emily Dickinson
 
Al llibre també hi ha una reivindicació de l'ofici periodístic. "Sóc periodista i el flamenc és una part de la meva feina com a periodista. La gent que treballem escrivint sobre flamenc som molt pocs, i aquesta volia que fos una reivindicació des del principi. Les coses s'han d'intentar dir com són: si un cantant desafina, desafina. No cal fer sang, però cal tenir rigor. Si volem que ens tractin com a professionals, hem de treballar com a professionals". Bon exemple d'això és el retrat proper i completament allunyat dels tòpics que la periodista fa del prestigiós concurs de la Unión, al costat de Cartagena, en una part del llibre. O, també, la referència a un episodis simptomàtic: el fet que la Generalitat va declarar el 2013 l'any Carmen Amaya pel centenari del seu neixement, quan l'estudiosa Montse Madridejos ja havia documentat i publicat indicis més que fonamentats que la balladora del Somorrostro havia nascut en realitat uns quants anys més tard.

A Crónica jonda es parla de Còrdova, Jérez, Sevilla, Madrid, Amsterdam i Barcelona. I per la part que ens toca, preguntem a Silvia Cruz Lapeña com veu l'escena flamenca actual a la capital catalana. S'ho rumia i ens diu que no és gaire optimista. "A altres llocs és més fàcil veure una actuació petita que estigui bé per un preu raonable. Em fa la sensació que a Barcelona tot s'ha enfocat massa cap al turisme (precisament sobre les castanyoles per a turistes versen algunes de les pàgines del llibre), es busca més l'impacte immediat que el foment d'un bon aficionat, i això em fa una mica de pena. Però per sort queden reductes d'imaginació i bon gust, com la societat flamenca El Dorado. Per sort sempre trobes algú que hi deixa la pell..."

Navega per les etiquetes

Crónica jondaSilvia Cruz Lapeñaflamenc

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat