Actualitzat el 04/12/2017

Mor Carles Santos

El músic de Vinaròs tenia 77 anys

La revista Sons de la Mediterrània va entrevistar Santos l'any 2009 com a convidat per la Fira Mediterrània. A l'entrevista del periodista Ferran Riera, el músic de Vinaròs revindica el paper de la música tradicional


El músic, compositor i artista Carles Santos ha mort als 77 anys. Nascut el 1940 a Vinaròs, el pianista Carles Santos va desenvolupat una obra vinculada a la música contemporània però decididament multidisciplinar, que abasta gèneres com les simfonies, les òperes, els espectacles teatrals, les bandes sonores, la direcció de bandes i també la fotografia i l’escultura.

Influenciat per Joan Miró i Joan Brossa, Santos ha estat guardonat amb els Premis Nacionals de Composició i Teatre de Catalunya, el Premi Nacional de Música (en la modalitat de composició) del Ministerio de Cultura espanyol, el Premi Ciutat de Barcelona a la Projecció Internacional, la Creu de Sant Jordi, Miquelet d’Honor de la Societat Coral El Micalet de València, Premi Carles Salvador a la trajectòria individual de Maestrat Viu i 12 Premis Max a les arts escèniques.

A més, va ser el compositor de les fanfares de les cerimònies dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. Compromès amb el país, l'Onze de Setembre de 2012 va enllaçar simbòlicament la Via Catalana just al punt on comença el País Valencià en donar la mà a Lluís Llach i el 2013 va participar al Concert per la Llibertat al Camp del Barça.

L'any 2009, va serseleccionat per la Fira Mediterrània de Manresa com a artista convidat a la seva dotzena edició. La Fira va proposar un eix temàtic singular que contraposava la tradició i la modernitat, un eix conduït per Santos. Al mateix temps, el pianista hi va presentar dos espectacles: Sis tenores i un senyor, amb el Jordi Molina Sextet de Tenores i el recital polifònic La veu assumpteja o els monts, sobre una obra escrita per l’artista plàstic Perejaume, amb la participació de la Polifònica de Puig-reig, l’Orfeó Manresà, la Federació Catalana d’Entitats Corals, la Federació de Cors de Clavé i un col·lectiu teatral d’adolescents, nascut a partir d’un projecte d’integració social i immersió lingüística de l’Institut Pablo Ruiz Picasso, del barri barceloní de Torre Baró, i una massa coral de cantaires voluntaris.

Aquesta és l'entrevista que li va fer Ferran Riera al número 13 de la revista Sons de la Mediterrània (novembre-desembre 2009).

SONS: Déu n’hi do, quin paperàs!
CARLES SANTOS: Sóc l’artista convidat de la Fira per defensar uns certs pressupostos com el títol de tradició i modernitat, i per posar sobre la taula unes percepcions que supose que no és la primera vegada que es presenten, però que en tot cas convindria fer-ho sovint. Desconec moltes d’aquestes coses, però en el moment que em van plantejar de fer-ho vaig proposar la tenora com a símbol de les músiques d’arrel i he fet un treball musical sobre això que serà el concert inaugural de Manresa.

En què consisteix? 
Són sis peces diferents amb sis maneres diferents de tractar la tenora, en alguns casos amb el piano, amb la veu soprano, amb el moviment… Amb elements que no són tan habituals en el món de la tenora però que ens vénen a demostrar que potser, com també passa amb altres instruments de la cobla, estaria molt bé utilitzar-los fora d’aquesta formació. I és que són prou interessants des del punt de vista instrumental per a assumir altres conceptes. La prova és que sempre s’ha dit que Igor Stravinski va sentir una cobla i va quedar quadriculat. Associar la tenora amb la cobla, amb la sardana, pot estar molt bé, però crec que a més podria assumir conceptualment altres terrenys. Per això he traçat camins indicatius per on podria transcórrer la tenora, allargant-ne les possibilitats. I al mateix temps separant-la de la música tradicional, però sense dir: "Això sí, i això no”, sinó "això sí i això també”, que és molt diferent. La tenora es un símbol, una icona. Es tracta de moure-la una mica, posar-la en altres situacions i demostrar que té moltes més possibilitats. Als Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 ja vaig fer sonar tota una fanfàrria amb instruments de cobla.

I a més, a la Fira també dirigiràs una concentració de corals. 
Farem una actuació al carrer, recollint una mica la tradició d’aquells cors que hi havia antigament, com els d’en Clavé. Però no serà això exactament, sinó que en farem una referència. Estarà en contrast amb coses molt d’ara, generacionals, de gent molt jove, que no tenen res a veure amb tot això. Ho posarem tot en relació i ho oferirem al mig del carrer, amb gent que cantarà des dels balcons de les cases. És una prova. En total, són més de cent persones de diverses corals. Tot molt contrastat. A més, no es trobaran tots fins a última hora. És una forma de treballar sobre la marxa, digna de tenir en compte. Com diu Mario Gas: assajar és de traïdors. Perquè a mi el que m’interessa és el risc. El risc d’assumir això i defensar-ho en aquest moment pot crear una mica de confusió, però crec que és el moment ideal per a fer-ho. Ens hem d’esmerçar a fons per assumir que això tinga vida, i jutjar-ho amb uns altres paràmetres.

I tot a partir d’un text de Perejaume. 
Sí. Hi ha el text de Perejaume, que és una altra pota de tota aquesta estructura. És una mena de cantata. Ell és un artista molt actual i representatiu d’una línia molt catalana, diria jo. És un artista plàstic, però també es considera un poeta. Si al final desenvolupem aquest projecte, més endavant hi hauria una col·laboració plàstica per part seva. I això de ‘tradició i modernitat’, com ho veus? És una discussió que crec que avui en dia ja no hauria d’existir. Ni tan sols crec que siga una discussió. No crec que hi haja ningú que tanque portes. Seria absurd. Supose que serà un debat conciliador, perquè pense que és una cosa que ja està superada. Crec que hem d’estar en constant evolució, veig que ara hi ha nous moviments i hi ha compositors que utilitzen instruments tradicionals amb una altra mentalitat. Això no ha de ser cap problema, sinó que ha de ser assumit per tothom.

Tu ja has experimentat força barrejant la tradició i la modernitat. 
Vaig fer les fanfàrries de les Olimpíades. Amb Cesc Gelabert vam fer el “Belmonte” amb banda. També amb la Banda de Barcelona vam fer espectacles de pasdobles. Val a dir que les bandes valencianes són un món tancat, com el de la sardana a Catalunya, però diferent. Al seu si, hi ha moviments diversos, amb unes obertures difícils d’analitzar. De vegades són sensibles, com quan veuen que es repeteixen molt imitant els compositors nordamericans que fan música de pel·lícules. Les bandes són un món peculiar, però toquen mot bé.

Són un gran planter de músics que després treballen en altres àmbits. 
Hi ha gent amb molt de talent al País Valencià que ha de marxar per poder viure; molta gent de les bandes, que pots trobar a qualsevol orquestra europea tocant vents o percussió. També hi ha molts actors que marxen a Madrid o Barcelona per guanyar-se la vida. I això ens fa perdre cohesió i força; si aquesta gent poguera treballar al seu país, tot estaria molt més cohesionat. Però la gent se’n va.

I què ens dius de la gran revifalla de la dolçaina? 
Hi ha músics boníssims al País Valencià, i sobretot amb la dolçaina. A Algemesí fins i tot hi ha un Càtedra de dolçaina. Veus gent que la toca com boja a les festes dels pobles. Hi ha colles de quinze o vint dolçainers. Però són gent que no voten el PP i per tant no reben suports. És molt difícil d’arreglar, això. Costarà molt.

I com veus la projecció dels músics valencians a Catalunya? 
Els catalans són bona gent, però no han entès mai el problema del País Valencià. Crec que són una mica culpables del que ens passa. Fan festivals i hi posen artistes valencians, i està molt bé, però no aprofundeixen en el tema.

Parlem dels teus projectes més immediats, a banda de la Fira Mediterrània. 
Tenim moltes coses previstes: el 17 i 18 d’octubre s’estrena un teatre nou a la Universitat de Castelló amb una obra meva, la cantata Lucrècia Bòrgia, amb cors, solistes i també dues dolçaines enmig d’una orquestra simfònica, que s’hi integren perfectament. Al Teatre Lliure de Barcelona recuperarem La pantera imperial el febrer del 2010. Una altra cosa peculiar la farem a Gandia, pels 500 anys de Sant Francesc de Borja, una actuació especial amb músics de tres bandes de la ciutat, amb prop de dos-cents músics en total. Són coses curioses. I a l’estranger també tenim molts projectes en perspectiva: ara anem a París, a Alemanya… a molts més llocs.

Com es pot viure, com es pot treballar amb tants fronts oberts?
No ho sé, tio, no ho sé ara.

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat