Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 07/02/2018

Música democràtica

 
Nuova Compagnia di Canto Popolare (Rare, 1973)

L'altre dia comentàvem amb la correctora Coloma Moreno, pilar invisible d'aquest web i del Grup Enderrock, l'etern embull terminològic al voltant de les anomenades músiques folk o populars o d’arrel tradicional o ètniques o del món. De totes aquestes maneres, i encara d’alguna més, s’han definit els sons diversos que, més o menys, han servit a la gent, sobretot a la més humil, per reconèixer-se com a col·lectiu, per anar sobrevivint i per articular-se socialment al llarg de la història.

Cadascuna d’aquestes etiquetes –inclosa la tan denostada de ‘músiques del món’– té la seva raó de ser. El que passa és que aquestes paraules van acumulant connotacions i a cada lloc s’entenen d’una manera diferent, segons la història i les circumstàncies. A l’Argentina de la meitat del segle passat, el conjunt de gèneres coneguts com a folklore (milonga, chacarera, chamamé...) van cohesionar i reivindicar les masses de migrants del camp a la ciutat, i més tard van ser banda sonora de l’oposició als militars. Aquí, en canvi, folklore sona a resclosit, a coros y danzas i gris franquisme. Però ves per on, els Quicos reivindiquen la paraula a “Es cantava i es canta”:
 
 
Estes coses del folklore hi ha qui les ha oblidat,
perquè ja no els interessa que es digue la veritat.
 

Folk, curt i sec, amb totes les seves ressonàncies de romanticisme germànic, remet en l’imaginari anglosaxó (i per tant mundial) al fil Woodie GuthriePete SeegerBob Dylan. Aquí, el terme ha sonat molt des dels temps del Grup de Folk, resposta jovial a l’afrancesament estètic dels Setze Jutges, i s’hi ha afegit el context del foc de camp i les xiruques. Però si avui aturem una persona per atzar al carrer i li deixem anar el mot folk, és molt més probable que pensi en un ianqui amb guitarra acústica que en la jota del Canalero. Folk ha esdevingut també una mena de contrari a elèctric.

D’arrel és més ampli, no? En anglès, roots es fa servir per definir els productes que sonen ‘com abans’, els que tornen als orígens d’un gènere. És com una etiqueta d’autenticitat atorgada per entesos. En català funciona com un qualificatiu difús que es pot aplicar a tot el que ens soni més o menys arrelat o definidor d’un paisatge. I en un context de tantes i tantes músiques desarrelades (sí, estic parlant de les radiofórmules i la tele), la veritat és que és un adjectiu que funciona.

Popular tampoc no està malament. És d’arrel llatina, i per tant en català sempre sonarà més natural que folk. Però convindria distingir a cada moment si entenem per popular ‘allò fet pel poble’ o ‘allò molt conegut pel poble’, perquè son accepcions diferents i sovint contràries. Una cosa és la música que fa el poble i una altra la música que alguns volen que el poble consumeixi. A les sèries d’instituts de l’Amèrica de Dalt, els populars són els guapos a qui tothom va a darrere. Però a nosaltres ens agrada més la unitat popular i el que es cantava i es canta per l’Amèrica de Baix: "El pueblo unido jamás será vencido".

I aquí ens ve de fàbula l’exemple de la Nuova Compagnia di Canto Popolare, que Josep Vicent Frechina analitza finament en un article fantàstic al nou número de la revista Caramella. Costa imaginar-se unes cançons més aferrades a la pròpia tradició, i alhora més contestatàries i progressistes, que les d’aquest històric grup napolità al seu inici, entre final dels seixanta i principi dels setanta, amb un poder revelador que avança el que poc després farien els eivissencs Uc i els valencians Al Tall. El debut d’aquests, per cert, es va conèixer com a Cançó popular al País Valencià (1975). Els primers discos de la Nuova Compagina di Canto Popolare, Uc i Al Tall són brutament mediterranis i lluminosos. Cremats i colrats pel sol, tenen el mèrit de reconèixer i fer lluir el valor d'allò que anomenaven classes subalternes. Encara avui els escoltem i ens connecten amb el que pensava Albert Camus: el Mediterrani comença allà on trobes un home amb la camisa mig desbotonada. I amb el que pensava Alan Lomax: quan el poble es reconeix i s’adona del que és capaç de fer, se sent orgullós. És el que ens va passar a Catalunya l’1 d’octubre.

Arribats a aquest punt, no sé si embolicaré encara més la troca, però proposo una nova etiqueta i com que no som res més que romans degenerats, podríem copiar els grecs un cop més i parlar de música democràtica. Demos. La música del poble. I aquí el lector hi pot afegir la connotació que més li agradi: música que respecta la voluntat del poble, música on pesa més la gent que no pas el capital, música feta pel col·lectiu, música que pot sonar igual al Tradicionàrius que al BarnaSants, música respectuosa amb la diversitat, música lliure, etc. Tu ja m’entens.

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Autor
Jordi Martí Fabra

Periodista d'Enderrock, 440Clàssica i Sons de la Mediterrània. Escriu el bloc Històries del sud. Col·labora als programes de Ràdio 4 Tradicionàrius i Club Trébol.

Altres articles d'aquest autor
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat