Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 28/02/2018

Quini, olor de puro i música celestial

 
Quini, en el seu famós gol al Rayo Vallecano

Dimecres plujós a les Corts. A les botigues de records blaugrana que van proliferant pels voltants del Camp Nou és un dia qualsevol: els turistes passen i fan gasto. Però el sabater asturià del barri, que treballa al taller del carrer Maria Barrientos envoltat de banderes del Barça i bufandes de l’Sporting, deu estar moix. Què dic moix, segur que està enfonsat.
 
Vaig veure Quini per darrera vegada al Miniestadi fa dos mesos i mig. Hi vaig anar amb el meu fill. El Barça B jugava contra un Sporting immers de nou en una crisi de tantes. Quini seia a la llotja, somreia amb aquell rictus franc i bregat de classe obrera que el feia tan proper i es feia fotos amb seguidors dels dos equips. L’ambient del Mini, que aviat anirà a terra, encara recorda una mica el Barça d’abans.
 
El 1984, quan Quini va deixar el Barça per tornar a l’Sporting jo tenia menys anys dels que té ara el meu fill. Encara hi havia algunes barraques a tocar de la Travessera de les Corts. Tots els nens dúiem xandalls Meyba. Cada dos diumenges a la tarda, el meu iaio em duia de la mà i entràvem al camp, que feia olor de pipes i puro. El públic era més autòcton i primitiu que no pas ara. Als partits en què l’àrbitre ens volia robar (o sigui, a cada partit), el iaio s’aixecava per insultar-lo: “Babarota! Carallot! Carcamal!”. Ara els insults i els càntics s’han fet uniformes, més previsibles i pobres. Abans hi havia més diversitat. Al Camp Nou es cantaven especialment “Yellow Submarine”, “La presó del rei de França” i “La Santa Espina”.

I quan venien les blanques forces del mal i anaven mal dades, tothom indignat a l’uníson: “Así, así, así gana el Madrid!”. Diuen que aquest cant de protesta va néixer precisament al Molinón, el camp més vell de la lliga, el novembre de 1979. L’Sporting rebia el Madrid i aspirava a guanyar la lliga. Quini era el rematador implacable i el seu germà, Jesús Castro, el porter. Quan l’àrbitre va expulsar el local Ferrero després d’una trifulga amb San José, va retronar per primer cop la famosa peça tradicional, destinada a escampar-se per tota Ibèria: “Así, así, así gana el Madrid!”.
 
El Camp Nou, on fa anys que no es pot fumar, serà aviat un altre i es vendrà el nom. Per la megafonia es parla cada cop més anglès i sonen cançons insulses. Els futbolistes ja no són herois de la classe obrera i anuncien productes de cosmètica. L’any passat, un munt de turistes van aplaudir un gol del Madrid al Gol Sud. El 1982 no guanyàvem gaires títols ni presumíem de ser el millor club del món, però els gols de Quini eren per tots nosaltres música celestial.

Navega per les etiquetes

QuiniBarçaCamp Nou

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Autor
Jordi Martí Fabra

Periodista d'Enderrock, 440Clàssica i Sons de la Mediterrània. Escriu el bloc Històries del sud. Col·labora als programes de Ràdio 4 Tradicionàrius i Club Trébol.

Altres articles d'aquest autor
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat