Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 29/03/2018

Dylan i Boadella

 
Bob Dylan el 1965, durant la gravació de "Subterranean Homesick Blues". Allen Ginsberg corria pels voltants en cos i esperit

Els cossos policials havien provocat deliberadament els aldarulls i la violència. Hi va haver cops de porra, agressions a periodistes... i el jutge va processar com a ideòlegs alguns caps visibles de les protestes, muntant un relat que els culpabilitzava de les revoltes. Eren persones públiques pacifistes, en la teoria i en la pràctica. Entre els set acusats injustament per la Justícia hi havia el poeta Allen Ginsberg. Era el 1968, a Chicago. Aquest estiu en farà cinquanta anys. El testimoni de Ginsberg, que va actuar en el judici com un bon pallasso davant un circ indecent, està molt ben recollit al llibre Testimoni en Chicago (Gallo Nero, 2012). Gent i episodis com aquest es retroalimentaven a través d’un corrent elèctric amb les cançons de Bob Dylan, incòmode i esmunyedís, mig amagat als boscos i soterranis de Woodstock. Només se l'havia vist per recordar Woody Guthrie al Carnegie Hall. Ja aleshores s’havia convertit en un personatge controvertit que no parava d’emmascarar-se. Sempre fascinant. 
 
Ha anat passat el temps i Dylan ja no és una font de descàrregues contraculturals. Més aviat al contrari. Per sort o per desgràcia, és una icona respectable i hermètica que fins i tot ha guanyat el Nobel de Literatura. Però encara pot donar-nos més d’una lliçó. Per exemple, ser un animal d'esperances i de memòria, que diria el seu coetani Raimon; un gran dipositari del gran cançoner nord-americà del segle XX, com ha demostrat en els seus impagables programes de ràdio i en el seu triple àlbum Triplicate, tota una declaració d’amor i de respecte envers ell mateix i els seus orígens. Val molt la pena observar com Bob Dylan ha anat provocant i mudant de pell fins a perdre l'esma, fent l'ofici de joglar com Jaume Arnella ("Jokerman"!), però mai, ni un sol cop, ha renegat dels seus orígens. Perquè qui perd els orígens... pot acabar sense veure que la marea puja i puja i que els temps estan canviant. Pot acabar fent el ridícul a Tabàrnia, aquest fruit inflat i cortesà, desarrelat i pestilent, fill de l’odi i de la ignorància, que per no tenir no té ni música ni un bon pallasso que el representi.

Navega per les etiquetes

Bob DylanAllen Ginsberg

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Autor
Jordi Martí Fabra

Periodista d'Enderrock, 440Clàssica i Sons de la Mediterrània. Col·labora als programes de Ràdio 4 Tradicionàrius i Club Trébol. Escriu el bloc Històries del sud

Altres articles d'aquest autor
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat