Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 04/05/2018

Mirar la parca de cara

 
 Los Hermanos Cubero

Avui ens hem acostumat a amagar la mort. A no parlar-ne. A mirar cap a una altra banda quan un nen de set anys ens pregunta per què morim. En un món regit per la publicitat, els likes, les selfies i altres mandangues només podem presentar-nos guapos i somrients.
 
Però la qüestió és que el temps passa i, si no morim nosaltres, van morint algunes persones al nostre costat. En l’hora de la parca, l’art honest ens asserena i ajuda a passar el tràngol, penso mentre escolto el nou disc de Los Hermanos Cubero, Quique dibuja la tristeza (El Segell del Primavera, 2018). Uns sons harmònics de corda simulen el tic-tac d’un rellotge i els instruments de fusta ens abracen mentre comencen a sonar onze cançons elegíaques que nuen la gola. La dona d’Enrique Cubero (guitarra i veu) va morir. I aquest disc sona com una resposta, terapèutica i urgent, de grandiosa humanitat.

Massa sovint hem vist com la malaltia i els vicis que pot despertar, la morbidesa i l'autocompassió, s’han posat al servei de l’espectacle. Cada lector en podrà trobar un munt d’exemples. Per sort, hi també molts altres casos diferents, en què la música fa el que ha fet sempre, cantar a la vida i a la mort, i a través de l’art el patiment i el dol esdevenen sentiments universals. També en aquest cas cadascú tindrà els seus models. Els meus són las “Coplas a la muerte de su padre” que Jorge Manrique va escriure al segle XV i Paco Ibáñez va cantar al cap de cinc-cents anys; "Jojo", que Jacques Brel va fer en honor del seu amic Castin Georges Pasquier; Andar contigo, disc de lliure accés que Pep Lladó va publicar en morir la seva companya Loli; “La mort de cara”, una rumba de Pomada que duc enganxada des del primer cop que la vaig escoltar. I a partir d'avui, també Quique dibuja la tristeza

Amb llengua eixuta però precisa, de sobrietat castellana, Enrique Cubero va desplegant en aquestes cançons el ventall de sensacions i pensaments per on transcorre el dol: l'inevitable pas del temps, els comiats pendents, els somnis trencats, l'estoïcisme necessari en aquells que no podem resar, la preocupació pel futur de la seva filla, etc. I tot això explicat amb una música més transparent que mai, amb els motllos de Bill Monroe, la jota i la seguidilla trencats pel terra. Los Hermanos Cubero han mirat la parca de cara i continuen caminant per aquest absurd món dels vius, cantant a la memòria dels morts estimats com una manera de mantenir-los a prop. També ho cantava Brel:
 
Six pieds sous terre Jojo tu chantes encore
Six pieds sous terre tu n'es pas mort

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Autor
Jordi Martí Fabra

Periodista d'Enderrock, 440Clàssica i Sons de la Mediterrània. Escriu el bloc Històries del sud. Col·labora als programes de Ràdio 4 Tradicionàrius i Club Trébol.

Altres articles d'aquest autor
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat