Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 25/05/2018

Pura dylanita (13)

 
Bob Dylan fent de romancer durant la gravació del film Pat Garrett & Billy the Kid

Aquesta primavera ha plogut de valent i s’ha publicat el primer disc d’Els Jóvens. I entre moltes altres virtuts, a uns quants ens ha semblat trobar rastres de dylanita en les seves cançons. Montaigne deia que la meitat de les paraules pertanyen a qui les escriu, i l’altra meitat a qui les llegeix. Amb la música passa una mica el mateix: és tant de qui la fa com de qui l’escolta. El que has anat escoltant determina la manera com escoltes ara mateix. A uns ens sonarà a Dylan i a altres els sonarà a un rotllo completament diferent, però en qualsevol cas m’hi jugaria un pèsol que Els Jóvens han escoltat molta música i molt diferent, perquè han fet un disc que és com una amalgama de vidres de colors.  
 
Com ha dit més d’un, “Anís Tenis” és molt dylaniana, perquè té una lletra densa i llarga que fa avançar una història i tot un món concentrat en cinc minuts i mig. Ens transporta a la creixent ciutat de Sant Vicent del Raspeig, encara que estiguem a centenars de quilòmetres, i cap al final té una càrrega política evident ('No hem vingut a cantar com si res no passarà... no hi ha pau, no hi ha pa, no hi ha circ que ens distraga... hi ha una guerra ahí a fora... au senyors escureu el plat...') i un to desafiant que sona directament connectat amb la fúria torrencial de "The Times They’re a’Changin’".  
 
Com a Al Tall i Dylan i tants altres, brilla al disc la manera moderna d'escriure romanços: caçar al vol episodis forts, llegits en un diari o escoltats a la ràdio, que es converteixen en narracions mítiques i immortals: la mort del pare de Paco Alcácer, en aquest cas. I també brilla la capacitat per pintar la tradició i els mestres, Woody Guthrie i Al Tall, sempre Al Tall, amb bombolles de colors mutants, tal com van fer els tropicalistes al Brasil. Si la jota és la nostra samba, els cants de batre són el nostre blues, El paradís de les paraules és el nostre Sgt. Pepper’s i Tóbal Rentero és el nostre Mike Bloomfield, vol dir que potser no tot està perdut i no som una cultura en via d'extinció. De vegades s’han de fer volar coloms i observar cap on van.
 
I hi ha encara un altre eco inevitable. Els Jóvens canten a aquell punt de la vida en què no s’és ni jove ni adult. O més ben dit, a aquell punt en què es decideix intentar ser jove per sempre. És també un dels grans temes de Dylan. Molt explícitament a “Forever Young”, però molt més subtilment a “My Back Pages”: 'Ah, but I was so much older then I'm younger than that now'. Els Byrds, que volaven molt alt, en van fer una versió celestial:
 

Navega per les etiquetes

Els JóvensPura dylanitaBob Dylan

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Autor
Jordi Martí Fabra

Periodista d'Enderrock, 440Clàssica i Sons de la Mediterrània. Col·labora als programes de Ràdio 4 Tradicionàrius i Club Trébol. Escriu el bloc Històries del sud

Altres articles d'aquest autor
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat