Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 29/06/2018

Elemental

 
La nit estrellada (1889), de Vincent van Gogh

Diuen que els homes van començar a diferenciar-se de la resta d’animals aixecant el cap, admirant els fenòmens naturals i preguntant-se: Com és possible tot això? Els mites van venir després per donar explicacions a tant de desconcert.

Les grans obres d'art no s'aparten gaire d'aquest gest iniciàtic: aixecar el cap. I aquest és el tema, em sembla, del disc I una fada ho trasmuda (Satélite K, 2016), de Xavier Baró. És un disc de digestió lenta que desafia les lleis del mercat, més poderós com més va. Ho comentàvem l'altre dia amb Juan Miguel Morales: aquest disc l'abraces i t'escapes de l'avui. Jo intento seguir-lo, per això fa més d'un any que vaig començar a escriure aquest article i no l'he acabat fins ara.

I una fada ho trasmuda es presenta com un disc d'amor, però a través de l'amor s'escolen els elements i la natura. Sobretot, la lluna, omnipresent, i amb ella els cels nocturns i estrellats. També rius tremolosos i flors efímeres poblen unes lletres de llenguatge còsmic, essencial i despullat, que neda a les antípodes del costumisme. Crec que en tot el disc només hi ha una referència a l’ara i aquí: la plaça del Diamant, tot i que podria ben bé referir-se a una plaça somiada amb un gran diamant al bell mig, i no pas al concorregut espai gracienc.

Com si Orfeu li hagués passat d'estranquis la flama que escalfa els cors, Xavier Baró enfila en aquest disc, una mica més que en els anteriors, cap al món primitiu. A "Vora un dolmen", més que en cap altre, ens recorda aquest món primitiu de rituals pagans, d'un home que aixeca el cap mentre els elements i les estrelles giren i combustionen al voltant, com en els cels de Van Gogh. La segona, "Posa un bes als meus llavis", és com una espelma a punt d'apagar-se, l'hauria pogut escriure Salvat-Papasseit. "Les negres aigües de Dublín" navega en l'estela de les grans novel·les com Moby Dick. "Botes catalanes", dedicada a Enric Casasses, s'escapa a l'atemporalitat general del disc, perquè és com una cançó escrita exactament l'any 1966, la cruïlla on van trobar-se Dylan i els Beatles i on van néixer els Byrds. "Desbordament" recupera l'ambient tenebrós de Lluny del camí ral (Quardrant Records, 2009). "Les flors de l’estany" parteix d’una línia melòdica semblant a "Les negres aigües de Dublín". Són com dues cançons germanes, però l'una és bruna i l'altra rossa. La dublinesa és èpica, la de l'estany és bucòlica. "Rosa dels vents" és una gran balada de piano, i la tornada té alguna cosa de Raimon. També el vocabulari de monosíl·labs connecta amb el cantautor de Xàtiva: el vent, la nit, el pit, el crit, el cor... i els somnis trencats on ressonen els “Disset anys”, i la manera tan especial de col·locar la veu de Xavier Baró en aquesta cançó.

És com si es preparés el terreny per a la propera, que és “Só qui só”, versió solemne de l’adaptació que Raimon va fer d’un poema de Joan Timoneda. Encara més monosíl·labs, com rocs punyents. Xavier Baró ja va parlar del paper clau dels antics poemes en l'obra del cantautor de Xàtiva aquí mateix, a la seva sèrie A l'altra banda de l'espill. La "Cançó índia de mitjanit" torna a l'ambient tel·lúric del dolmen inicial, i "Lligat al timó" salta al ritme del flabiol, amb una alegria que es podria ballar com una jota.

Per acabar, aquest és una d'aquells discos que, contra la norma general, reserva el seu punt àlgid per al final de tot. La darrera cançó és "Resplendeix la flor inversa", la més llarga i potser la més intensa de totes. Una guitarra acústica que arrenca com si anés a perllongar un romanç etern, un orgue per accentuar l’aspecte litúrgic i un poema laberíntic del trobador occità Raimbaut d'Aurenja. A l'últim moment, Baró canta el títol del poema amb una escala que mira cap a l’orient i que ho deixa tot com en suspens.

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Autor
Jordi Martí Fabra

Periodista d'Enderrock, 440Clàssica i Sons de la Mediterrània. Col·labora als programes de Ràdio 4 Tradicionàrius i Club Trébol. Escriu el bloc Històries del sud

Altres articles d'aquest autor
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat