Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 16/07/2018

Cultures no, cultura

 
Verdiales a Màlaga Foto: Viquipèdia

L’il·lustríssim Jordi Llovet torna a la càrrega. El 14 de juliol passat va publicar al diari Ara un nou article, aquest cop titulat Cultures, amb un començament força similar al que havia publicat el 22 de febrer al suplement Quadern d’El País. Li hem d’agrair que aquest cop hagi rebaixat el to fatxenda i que hagi filat una mica més prim en l'argumentació. Però continuem oposant-nos radicalment a la pretesa divisió que estableix entre les suposades cultures folklòrica i universal. A diferència de la ximpleria i la seva germana la simplicitat, que poden adoptar mil formes i manifestacions, provocant picabaralles i rancors al seu pas, la cultura no té fronteres, i és un bé que creix i es fa més complex en compartir-se.
 
Però tornem als articles de l’il·lustríssim. Si en l’article d’El País la palma classista se l’enduia l’arrencada, amb una primera frase d'antologia, en el de l’Ara el fons ranci de tot l'argumentari es desvela al final: "El folklore potser ha fet els pobles, agafats a l’engròs; l'altra cultura ha edificat moltes ànimes, preses d’una en una". Sant tornem-hi: no puc entendre com una persona tan llegida com l’il·lustríssim té una visió tan i tan simplista de la realitat. Paradoxes de la vida: es pot ser gran erudit i romandre a la cova, envoltat d'ombres, sense sortir a prendre el sol...
 
Em temo que un dels errors flagrants del nou article de l'il·lustríssim és considerar el folklore un ritual "sempre idèntic". "Estàtic". "Igual". "Iteratiu per obligació". Vaja, el que vindrien a ser els Coros y danzas franquistes. En canvi, segons Llovet, les grans obres autènticament universals, netes de tot folklorisme, conreades per un sol home, espiritualment enriquidores, originals... són tota una altra cosa: són l'autèntic motor de canvi per als éssers humans. N’hi ha prou de llegir i passejar una mica (la biblioteca i el carrer, que deia el clarivident Gato Pérez) per comprovar que les coses no van ben bé així.
 
Què serien la Ilíada i l'Odissea sense la tradició oral i sense la participació de generacions anònimes? Ben poca cosa. Cervantes i Shakespeare, amb tot el seu geni individual, responen a un moment històric molt específic: crisi d'un món antic i naixement d'un altre. Són una reacció artística a un ambient social concret, i no a l’inrevés. Perquè surt d’on surt i quan surt el geni de Camarón? Per casualitat segur que no. Per generació espontània, encara menys. A la societat, els increments quantitatius acaben generant canvis qualitatius. No cal ser cap expert en Marx per explicar-ho. Com tampoc no cal llegir manuals de dialèctica per saber que les anomenades entitats de cultura popular acostumen a aglutinar els sectors de població més progressistes, inquiets, sacrificats i compromesos.
 
I com a deferència a l’il·lustríssim Jordi Llovet, acabarem aquesta nova resposta –que segurament no serà l’última– amb una cita d’un grup de nom llatí, Coetus, que lliga sense manies els versos d’Ausiàs March i el pandero quadrat de Peñaparda. La tropa cultural d'Aleix Tobias i companyia dedica el seu darrer àlbum d’aquesta manera: “Aquest disc està dedicat a totes aquelles persones anònimes que, al llarg del temps, component, cantant, tocant o ballant, han creat i ens han deixat l'immens regal que és la música popular".

Navega per les etiquetes

Cultura popular

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Autor
Jordi Martí Fabra

Periodista d'Enderrock, 440Clàssica i Sons de la Mediterrània. Col·labora als programes de Ràdio 4 Tradicionàrius i Club Trébol. Escriu el bloc Històries del sud

Altres articles d'aquest autor
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat