Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 28/09/2018

Recosim el Mediterrani?

 
Pep Gimeno 'Botifarra', Miquel Gil i el cel mediterrani. Foto: Juan Miguel Morales

Els 522 quilòmetres entre Barcelona i Alger són infinitament més llargs que els 1501 que separen la capital catalana de Berlín. D’Alacant a Orà, tot just 295 quilòmetres, però molt més farragosos que els 1.466 fins a Londres, sobrevolats en infinitat de vols barats.

Una de les maneres que tenim per escapar d’aquests desequilibris globals i recosir el maltractat Mediterrani és gratar una miqueta pel sotabosc, mirar de descobrir tot el que compartim per aprendre a tractar-nos millor. Miquel Gil ho ha fet repetidament, del disc Xarq Al-Andalus (RTVE, 1985), que Al Tall va gravar amb Muluk el Hwa, fins a les aventures amb l’Orquestra Àrab de Barcelona, passant per l'esglaiador concert que va compartir amb la cantant Savina Yannatou en un cim absolut de la història de la Fira Mediterrània de Manresa.

Pep Gimeno ‘Botifarra’, tres quarts del mateix. La humanitat radical amb què entén la música l’ha dut a gravar un disc al costat del seu amic Ahmed Touzani que és pura llum. Sota l’ombra protectora del Lebrijano i l’Orquestra Andalusina de Tànger (autors d'un altre gran àlbum del 85, Encuentros), Botifarra i Touzani intercanvien entre Xàtiva i el Genovés lletres en àrab i en valencià i es reconeixen. “L’U del Tio Rito”, així, s'entrelliga amb “Ya Rayah”, el gran clàssic del chaâbi que va escriure Dhamane el Harrachi i que va projectar l’enyorat rocker Rachid Taha com un cant de llibertat i identitat.
 
Miquel Gil i Botifarra van actuar dissabte passat davant la Catedral de Barcelona. Hi van presentar Nus, l’espectacle de distància curta amb què roden des de fa anys i que inclou un moment de rara densitat. És aquell en què els músics presenten els cants de batre com un tresoret de la música valenciana i en canten un dels que s'ancoren en un mode que connecta amb tota la riba del mitjorn i el llevant, del Marroc a Turquia. Té molta raó Botifarra quan diu que els cants de batre emborratxen.

Dissabte, mentre els dos cantaors recollien, va prendre el relleu a l’escenari de la Catedral l'orquestra francoalgeriana de chaâbi El Gusto. Cants compartits a l’aire i gran desplegament de violins, darbuques, llaüts i uts, acordions, mandoles i mandolines, panderos i panderetes. A tocar de les orquestrines o rondalles que han animat les places per la riba nord, els iaios del Gusto deixen testimoni no només de la fecunda i oberta Algèria del segle XX, sinó d’una manera d’entendre la música, promíscua i connectada, oberta als corrents marins i humans, que abasta el Mediterrani i que comparteixen els nostres estimats Gil i Botifarra.

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Autor
Jordi Martí Fabra

Periodista d'Enderrock, 440Clàssica i Sons de la Mediterrània. Col·labora als programes de Ràdio 4 Tradicionàrius i Club Trébol. Escriu el bloc Històries del sud

Altres articles d'aquest autor
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat