Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 06/11/2018

Resposta incòmoda

 

Fa un parell de setmanes vaig escriure l'article “Dos discos de categoria i una pregunta incòmoda”, on em preguntava per què als músics més premiats en els Premis Ovidi, Els Jóvens i Carles Dénia, els costava tant presentar els seus projectes a Barcelona. I em van fer notar, amb molta raó, que m'havia quedat a mitges. Si fas una pregunta incòmoda, almenys has d'intentar respondre-la...
 
Les preguntes són infinites i poètiques, però em temo que les respostes absolutes només les sap el vent i els humans només en tenim de parcials i de prosaiques. En general, per aquests verals no som tan cultes com ens pensem, ni tenim gaire clar quin hauria o podria ser el nostre marc cultural: de Fraga a l'Alguer i de Salses a Guardamar. A banda d'això, també es podria parlar dels programadors, del públic, dels gestors públics... i dels periodistes, que és el que em toca de més a prop.
 
Els periodistes som una espècie massa sovint precària i gregària. I així com el capital tendeix a acumular-se, també ho fan els temes de conversa i l'agenda informativa. Si el del costat en parla, jo n'he de parlar.... I ja se sap que és més còmode i barat reescalfar una informació mastegadeta i bombardejada per mail que no agafar un tren de rodalies pel teu compte per anar a veure què fan al poble del costat. El resultat de tot plegat és un panorama esgotador on tothom va girant i girant al voltant del mateix. Tothom? No! A Barcelona també hi ha llums estimulants i propostes amb sabor, com la sèrie de cròniques Altres escenaris possibles, de Nando Cruz; el projecte transoceànic Pájaros, de Pedro Strukelj, o la potent programació de la societat flamenca El Dorado.
 
Crec que la fragilitat periodística general ens resta criteri com a societat i fa que ens entreguem sense condicions a 'fenòmens' com els de Rosalía. I estic parlant del tinglado mediàtic al seu voltant, no de l'artista. Alguns inadaptats sospitem que aquí hi ha molts mecanismes promocionals, artistes de la publicitat amb estudis dels significants buits que saben polaritzar les opinions al voltant d'un objecte i fer créixer la bola de neu amb imaginació i recursos (sobretot, recursos). La setmana passada els mitjans de comunicació públics i privats no van estalviar-li ni espai ni lloances, i molts es van inflar com el gripau blau, presumint de ser 'el primer d'haver-la descobert'. Però si dius que et sembla més aviat mediocre, o que no n'hi ha per tant, o que, igual que passa en el cas del Niño de Elche, una pàtina de provocació i una miquetona de revolució amaguen un discurs força conservador, quedaràs com un excèntric o com un retrògrad envejós. Ja se sap que el sistema ho assimila tot, fins i tot la dissidència.
 
Mentrestant, hi ha molts músics interessants que malviuen, marxen o pleguen. Uns comencen i altres tenen el cul pelat. I si miréssim de repartir més joc i assajar un periodisme més redistributiu? En fi, així és la nostra Barcelona, molt menys culta i més provinciana del que es pensa. Potser aquesta és la resposta incòmoda.

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Autor
Jordi Martí Fabra

Periodista d'Enderrock, 440Clàssica i Sons de la Mediterrània. Col·labora als programes de Ràdio 4 Tradicionàrius i Club Trébol. Escriu el bloc Històries del sud

Altres articles d'aquest autor
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat