Actualitzat el 03/01/2019

Les idees no es poden empresonar

Entrevista amb Alan Stivell, patriarca de la música celta, que ha cantat per primer cop en català

El darrer disc d'Alan Stivell (Riam, 1944), Human/Kelt (Harmonia Mundi, 2018), és un cant a la concòrdia dels pobles i inclou una cançó sobre la llibertat de les idees cantada en català, occità, bretó, cors i francès. El vam trobar a Barcelona, on va acompanyar Carlos Núñez al Palau de la Música. I la conversa va començar precisament pel gaiter gallec.
Alan Stivell. Foto: Arxiu del músic

Amb Carlos Núñez t'uneix una amistat de fa temps. Com us vau conèixer?
Alan Stivell: Ja fa molt de temps. Va ser a la Bretanya i ell devia tenir quinze o setze anys. Des d'aleshores hem anat coincidint moltes vegades en festivals i hem tocat l'un en concerts de l'altre... L'any passat, per exemple, em va acompanyar a Alemanya. Tenim molts de punt en comú, començant pel nostre amor per la música celta i per l'interceltisme.

Té la sensació que ell ha seguit un camí obert per vostè, el de la configuració de l'actual música celta?
Cadascú té una personalitat diferent, afortunadament. En un sentit ampli, sí que som músics propers, però potser la influència del pop-rock està més marcada en mi. Jo em vaig fer gran a l'època en què el rock'n'roll va arribar a Europa, als anys cinquanta, i això em va marcar. Em vaig entusiasmar amb aquella música d'una manera espontània, i en paral·lel la vaig anar analitzant i reflexionant-hi, i també interessant-me més i més per la música cèltica, que sigui dit de passada és un substrat fonamental de la música dita anglosaxona i el pop-rock. La fusió d'aquests dos mons la vaig viure com un procés intern i personal, sense esquizofrènies. Afortunadament, les músiques cèltiques han esdevingut més populars del que mai m'hauria arribat a imaginar.

El teu darrer disc es diu Human/Kelt. Per què aquest doble títol?
Perquè estic gravant els meus darrers discos, i si vull resumir la meva vida em trobo que d'una banda hi ha la meva passió evident pel món cèltic, un apassionament que m'ha dut gairebé fins a la follia, però que alhora ha estat per mi un antídot per no embogir del tot. I d'altra banda, sempre he mantingut una gran curiositat envers les altres cultures. No hem d'oblidar que cal respectar totes les identitats. D'aquí ve el títol: soc celta i formo part de la humanitat.

El disc comença amb una obertura general que ja indica per on anirà tot el treball, que és força llarg.
Sí, és una mena de prefaci. Em va semblar interessant presentar cada element que sonarà, una mica com es fa en els teasers del cinema. Hi ha una presentació de tots els 'habitants' del disc, és a dir tots els músics que m'acompanyen, i elshores arribo jo no amb una arpa, que seria el que tothom espera, sinó amb una guitarra elèctrica que després es troba amb l'arpa. He de dir que de vegades he estat una mica gelós dels guitarristes.

A Human/Kelt hi ha moltes col·laboracions i molts estils diferents.
La majoria de les meves influències musicals hi són. No hi ha trip-hop ni rap, als quals m'he acostat en altres treballas, ni tampoc jazz, tot i que al final hi ha unes improvisacions que el podrien recordar. Però a part d'això hi ha pràcicament tot el que m'agrada: elements de clàssica, d'electro, de música tradicional, rock, tocs ètnics d'arreu del món... Sempre treballo amb la noció que jo soc a la Bretanya, i per tant la Bretanya és per mi el centre del món, però estic obert a tot el que sona al voltant. No sé escollir, ni tampoc ho vull fer.

Una de les peces es titula "Com una gran orquestra" i està cantada en català, bretó, occità, cors i francès.
Acostumo a fer servir les llengües del món cèltic, però aquest cop m'he dit: per què no cantar en altres llengües que es parlen al territori de l'estat francès? Hi ha l'occità, que és la llengua més parlada després del francès, i també el català, amb el qual m'ha ajudat Immaculada Fabregas, universitària catalana a qui conec pel Consell Cultural de Bretanya. La peça és una combinació de dues d'anteriors: "Ideas", que vaig publicar el 1981 a l'àlbum Terre des vivants (Disc'AZ), i "Noite peicha", que havia gravat precisament amb Carlos Núñez. Per primer cop hi he incorporat el català i també el cors. Evidentment, tinc molt present la situació d'aquestes nacionalitats, i la peça hi fa referència. I alhora té un costat més universal, que fa referència a la necessitat de viure junts a la Terra. Hem de poder viure igual com funciona una simfonia, respectant la diversitat.



A "Com una gran orquestra" també hi col·laboren el cantautor Francis Cabrel; la veu dels Fabulous Trobadors, Claude Sicre; la jove cantant corsa Lea Antona i l'Orquestra Simfònica de la Bretanya.
Si vull que la cultura francesa respecti la Bretanya, és lògic que jo respecti la cultura francesa. Em va semblar interessant que un artista occità com Cabrel, conegut per cantar en francès, hi participés i cantés per primer cop en occità. Totes aquestes col·laboracions tenen un valor artístic i també simbòlic.

Ara i aquí és impossible escoltar la lletra d'aquesta cançó i no pensar en els presos polítics.
Doncs pensa que està escrita el 1981! Però sí, és evident. Crec que la lletra té dos vessants. D'una banda fa referència a les lluites concretes per la llibertat, lluites que existeixen ara, i que sempre han existit, per la democràcia i la llibertat dels pobles, i de l'altra a una idea de justícia global: hem de deixar desenvolupar les idees de tothom lliurement i amb respecte.


Enregistrament discogràfic de "Pop Plinn" (1971), on Stivell va dur la dansa bretona al terreny del folk-rock 

Al llarg de la teva obra sempre has mantingut un discurs de concòrdia entre els pobles, que es correspon amb una idea de la cultura celta molt internacionalista.
Sí, la meva idea del món celta transcendeix les fronteres. La paradoxa és que aquestes cultures cal protegir-les amb suports institucionals i polítiques estatals concretes. Certament, és una paradoxa...

Com descriuries el moment actual de la música bretona?
Crec que hi ha molt bons músics, molt virtuosos i que dominen molts registres diferents. Potser el gran repte és aconseguir que arribin al gran públic, i en aquest punt tenim la dificultat que no disposem de grans mitjans de comunicació bretons. Molts bretons tenen una idea vaga de la cultura pròpia, i fins i tot a mi molts em coneixen sobretot per una cançó de principi dels anys setanta. La part bona és que encara hi ha molts bretons que poden interessar-se per la cultura pròpia. Però he de dir que ara mateix, a diferència del que passa per exemple amb el català, la llengua bretona està condemnada a desaparèixer.

I tens alguna esperança que es pugui salvar?
Soc optimista al cinquanta per cent. I el que em fa tenir esperança és que el sentiment bretó avui és més present que mai. A les manifestacions dels armilles grogues pots veure com molta gent branda orgullosament banderes bretones. Però això encara no s'ha traduït culturalment ni políticament.

Navega per les etiquetes

KeltiaAlan Stivell

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat