Xavi Hernàndez | Actualitzat el 05/03/2019

René Macone: "Hem fet exactament el que ens ha donat la gana"

Els Jóvens actuaran, juntament amb l'escenògrafa Laura Iturralde, el 22 de març a La Pedrera

Recentment guardonats amb el Premi Enderrock de la crítica al millor disc de folk del 2018, Els Jóvens celebraran el seu tercer concert a Barcelona el pròxim 22 de març dins el cicle Pedrera ArtLab 2019, que posa en relació creadors de diferents disciplines artístiques. Hem parlat amb René Macone, cantant i compositor del grup juntament amb Pep Mirambell.
Els Jóvens a la final del Concurs Sons 2017. Foto: Carles Rodríguez

El 22 de març feu el vostre tercer concert a Barcelona. Serà a les 20 h a l'Auditori de La Pedrera i tindreu la participació de l'escenògrafa i il·luminadora Laura Iturralde. Com sorgeix aquesta col·laboració?

Vam descobrir Laura Iturralde fa un parell d'anys al Teatre Arniches d'Alacant en un concert de Trilitrate, el seu grup de música folklòrica gallega. En aquest grup, ella s'encarrega de les projeccions visuals, que va creant a mesura que avança el concert. Jo em vaig quedar 'súper flipat' amb el que feia, així que quan la gent de La Pedrera ens va dir que volia que participàrem en aquest cicle, de seguida vaig pensar en ella. Per a l'actuació amb nosaltres, ja està preparant les projeccions que aniran relacionades amb el nostre disc. Encara no hem vist res del que està fent, però sí que hem parlat amb ella del contingut de les cançons, fins i tot li hem fet una traducció molt apòcrifa. En principi, estic totalment en contra de traduir les cançons, però som conscients que, fins i tot traduïdes, les nostres cançons són difícils d'entendre. Laura és una gran professional que ha fet moltíssimes coses en el camp de l'escenografia, el resultat segur que estarà molt bé.

Serà un concert molt diferent del que estem habituats amb Els Jóvens?
Quedarà un concert un poquet diferent, encara que no tant perquè cadascú tindrà el seu espai. Nosaltres som molt de xerrar i de preocupar-nos poc per l'escenografia. Quan toquem estem en el rotllo esmorzaret, ens agrada fer-ho tot molt natural. Entre cançó i cançó seguirem amb aquesta manera de fer i després quan s'apaguen els llums gaudirem del que ella fa. Pense que serà una combinació xula, més teatral del que fem habitualment. A més, l'espai és molt bonic.


És el vostre tercer concert a Barcelona, després d'actuar al BarnaSants fa un any i a la sala Apolo el 22 de desembre al concert de Nadal dels Mishima. Com va ser aquesta experiència?
Va ser molt curiós perquè vam tindre poc temps per preparar el concert i va ser un poc "aquí te pillo, aquí te mato". Anàrem amb el format de rondalla més pur, amb molta corda i sense bateria i crec que la sensació general entre el públic de Mishima va ser un "What the fuck?" absolut. Jo estava molt content perquè alguns discos de Mishima han estat molt importants per a mi i al Pep (Mirambell) li feia molta il·lusió. El millor crec que era que un grup que ens agradava i que ens havia marcat, ara ens escoltava i ens havia triat per a una data important. A més van ser molt simpàtics amb nosaltres i va haver-hi molt bon rotllo. El públic potser estava un poc més desconnectat, perquè els grups no tenim res a veure. També va ser una cosa molt curteta, només quatre o cinc cançons. Crec que quan la gent va començar a entendre que no estàvem de broma, ja s’havia acabat el concert. De tota manera, estava ben organitzat perquè l'horari estava pensat perquè el públic de Mishima ens coneguera, però no sé si vam ser massa estranys per a aprofitar-ho. Alguna persona va connectar aquell dia, però pense que som un grup que necessita una miqueta més de context i no podem anar amb presses, quan hem d'acabar prompte es nota moltíssim.

En quin sentit?
De l’any passat a aquest els concerts han canviat molt. Aquest any ens podem preparar millor els concerts: el pla és poder anar sempre tota la formació, nou persones tenint en compte el tècnic de so i, per fi, poder fer tot el que havíem pensat per a un espectacle d'Els Jóvens. La sensació quan acaba el concert és radicalment diferent, la gent ha entès el que estem fent. Aquest any farem molts concerts i molt diferents dels de l'any passat. Volem tocar en llocs amb garanties, no ser repetitius, no tocar sempre en la ciutat de València i, també, pujar un poc el catxet: no "estem ací per a forrar-nos" com diria Zaplana, però sí que volem garantir que tots els músics puguen anar a tots els concerts. En aquest sentit, els millors concerts que hem fet són, probablement, el del Teatre Arniches i el del Teatre El Musical de València. Estem millorant i aprenent. Som un grup estrany amb molts músics multiinstrumentistes i això fa que les proves de so siguen llargues i dures i hem tardat a aprendre a fer-ho bé.
 
Els Jóvens. Foto: María López

En el concert d'El Musical vau tocar amb Los Hermanos Cubero. Aquesta vegada vau triar vosaltres el grup i fins i tot vau interpretar dues cançons amb ells. Com va funcionar aquesta trobada?
Són gent molt seriosa i porten un 'rotllo' molt diferent del nostre, però es van portar bé amb nosaltres, malgrat que som un poc caos i ens vam passar d'hora en la prova de so. Fins que no van eixir a cantar amb nosaltres l'última cançó no estava segur de com eixiria la cosa. Després vaig estar parlant amb ells i estaven molt més solts i relaxats, potser també era la tensió del concert. Jo també soc una persona totalment diferent abans i després d'un concert. La veritat és que ens feia molta il·lusió que vingueren perquè en som molt fans. Els Cubero han estat una de les nostres grans inspiracions. Quan jo me'ls vaig trobar, ja estava preparant Els Jóvens i em van confirmar que una idea com aquella es podia fer. Per a mi va ser molt important a nivell espiritual. En El Musical em vaig quedar escoltant darrere l'escenari i portava una 'plorera' que no m'aclaria, potser també perquè aquell dia estava molt malalt i quan estàs malalt sents les coses més intensament (riu). El seu disc (Quique dibuja la tristeza) m'encanta, és com una bala, un projecte que només pots fer una vegada perquè si en fas un altre amb la mateixa temàtica, semblarà que estàs desvirtuant el primer.

Després de rebre quatre premis Ovidi Montllor i tres premis Carles Santos de la Música Valenciana, la setmana passada vau rebre el premi Enderrock de la crítica al millor disc de folk. Quina valoració en fas?
A Girona em vaig trobar Marga Landete, directora adjunta de l'Institut Valencià de Cultura, que ha estat present en totes les gales a les quals hem anat nosaltres i també em va preguntar: Què és això d’arreplegar tants premis? Personalment, mai hauria imaginat que rebríem tantes consideracions per la música que estem fent. Pensa que és la música més capriciosa del món: hem fet exactament el que ens ha donat la gana. Fins i tot, com t'he comentat abans, hi ha coses que no s’entenen en les nostres cançons. Tot està fet d’una manera molt personal: el valencià que jo cante és el valencià de mon pare. A més, és un disc autoproduït, no hem hagut de canviar ni una paraula ni hem fet res diferent del que volíem fer. Aquesta és la millor manera de rebre un reconeixement o arreplegar un premi: tinc la sensació que no hem fet res per aconseguir-ho, només el que volíem fer.

René Macone als Premis Enderrock 2019. Foto: Xavier Mercadé

De tota manera, és un disc molt treballat.
Vam currar moltíssim, però no per a un premi, sinó perquè volíem fer un disc que ens agradara escoltar a nosaltres. Això es diu prompte, però és molt difícil. Tant Pep com jo som persones que hem escoltat molta música i tenim un criteri format des de fa molts anys, com qualsevol que escolta molta música. Teníem clar què volíem fer, malgrat que quan has enregistrat una cosa cinquanta vegades ja et comences a perdre. Finalment el disc m’agrada, encara que no el puc escoltar perquè només em fixe en els moments en què vaig estar 'fluixet'. És una cosa que li dic molt als companys del grup: "Tot sumat en el disc hi ha dos minuts que no aguante". Quan dic açò, sobretot els 'bandurrieros', que tenen ja 'el culo pelao' em diuen: "Ie, dos minuts de quasi quaranta-sis no està gens malament". Això em tranquil·litza (riu).

Què destacaries d'aquest darrer reconeixement?
Dijous vaig dir que estava molt orgullós d'aquest premi perquè demostra que Enderrock comparteix amb nosaltres una visió molt àmplia de la música folklòrica. El nostre és un disc molt estrany i de segur que hi ha gent que pensa que no fem música folklòrica. És evident que el disc d'Els Jóvens existeix pel treball que van fer i continuen fent gent com Carles Dénia, Pep 'Botifarra', Eva Dénia i tants altres. Recuperar cançons que estaven mig en l’oblit és una faena molt necessària i ja hi ha gent que ho fa molt bé. Nosaltres, segurament, no ho faríem tan bé perquè ens motiva més contar les nostres coses i les nostres històries. Jo no m'atreviria a cantar la "Malaguenya de Barxeta" perquè ja està molt ben cantada per gent molt bona. Per exemple, la versió de Carles Dénia m'encanta. És un himne absolut i realment pots fer la teua versió i modificar-la prou, però a mi m'agrada tindre llibertat total per a dir tot el que vull dir.


FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat