Jordi Alsina | Actualitzat el 13/03/2019

La meva Creta és música (I)

 
Andonis Stefanakis amb una lira (Zaros). Foto: Jordi Alsina

Vaig trepitjar Creta per primer cop l'any 2004, després d'un trajecte de més d'un dia per la mar Egea des del port de Tessalònica, en un bonic viatge entre illes solcades d'aigua salada i la companyia d'un amic, una guitarra i desenes d'estudiants universitaris que tornaven a casa per celebrar la Pasqua. El viatge fou plàcid, i la música i el raiki no van parar d'animar-nos fins ben entrada la nit, en el vaixell amb nom de palau minoic que ens conduïa fins a Heraklion, la capital cretenca. Són molts els bons records que encara guardo d'aquell primer viatge, però segurament el que em va sorprendre més va ser la seva música. Aquella setmana vaig començar a endisar-me en aquesta i en els laberintícs camins que configuren l'illa i la seva societat, una iniciació que encara avui continua. 
 
Creta i la seva música s'han convertit per a mi en lloc de parada habitual i refugi, espai de vida i de pensament, la meva altra casa. Des de l'agost passat hi torno a residir, en un vaivé constant entre aquesta i l'altra riba, a la qual ja no crec que vulgui renunciar mai. Trepitjar-la un altre cop, amb temps i sense presses, m'ha permès tornar a gaudir de nous projectes musicals, que de manera intermitent es reprodueixen en aquest racó de la Mediterrània, i poder constatar, un cop més, com la societat cretenca reconeix certes pràctiques musicals com a part d'un tarannà propi, i com aquestes es modifiquen o canvien a mesura que ho fan les formes de viure de la seva gent.
 
Dins aquest periple, aprofito sempre qualsevol avinentesa per conèixer, i sobretot escoltar, els que de manera particular formen part d'aquesta tradició que tant admiro. A principi de la tardor vaig enfilar-me muntanya amunt, fins al poble de Zaros. Allà m'esperava l'Andonis Stefanakis, mestre lutier, que amb 79 anys encara conserva unes mans d'or. El seu taller és un petit museu ple d'instruments, retalls de diari i fotografies, de les quals destaquen les imatges d'ell, molt més jove, fent de ballarí. Segons diuen dels millors de Creta, potser per això va acabar ballant al casament del deposat rei Constantinos, que sorprès per les seves habilitats va preguntar-li on havia après a ballar, i la resposta no podia ser més clara: “Al camp, entre les oliveres”.
 
El seu aprenentatge, tant a l'hora de ballar-la com d'interpretar-la, ha anat variant amb els anys, i les escoles de dansa i de música ofereixen diferents espais per aprendre-la, encara que l'oralitat i el mimetisme continuen encara avui dia sent un patró clau per al seu coneixement. Un clar exemple en són els germans Andonis, Nikos i Apol·lonia Xylouris, i la cantant Eugenia Damavoliti-Tolly.
 
Els primers recullen el mestratge d'un llarg llinatge de músics clau per entendre la música de Creta dels darrers setanta anys, tot i tenir el bagatge vital propi de la generació nascuda durant la dècada dels noranta, que es fa notar a l'hora d'expressar-se artísticament. Pel que fa al segon cas, Eugenia Damavoliti-Tolly és nascuda a Atenes però de mare cretenca, i el seu aprenantatge va anar lligat a les estades estiuenques al poble matern, i la voluntat de mantenir la música illenca com a eix vertebrador d'aquest lligam amb l'illa, un aspecte que la gran quantitat d'associacions d'emigrants cretenques d'Atenes i d'arreu del món no s'han cansat mai de mantenir.
 
Actualment l'Eugenia resideix a Heraklion, i els darrers anys s'ha convertit en una de les veus femenines més destacades de la nova escena musical, tant per la seva activitat docent com per la seva activa participació en els darrers treballs dels músics Ross Daly i Giannis Paximadakis. Però si el mimetisme i l'oralitat són components encara existents de la transmissió d'aquesta música i una de les seves característiques, també ho és el fet que els últims quaranta anys hagin sorgit diferents intents més o menys reeixits de fer dialogar, i fins i tot barrejar, la música cretenca amb altres gèneres i tradicions musicals, o introduir instruments poc habituals en el seu repertori. A tall d'exemple, han estat diversos els intents d'apropar sonoritats i ritmes jazzístics a la música cretenca, una combinació d'alt voltatge per la seva perillositat en les oïdes més sensibles, però que el lirista Zaxarias Spiridakis, que ja en el seu moment va capitanejar una trobada amb el flamenc, ha sabut, al meu entendre, resoldre amb dignitat. I no m'allargo amb més exemples, la música cretenca amb aires més metàl·lics me la guardo per a les properes ratlles.
 
Eugenia Damavoliti-Toli, seminari "Cançons tradicionals de Creta":



Nikos, Andonis i Apol·lonia Xylouris amb Andonis Stibaktakis a Anogeia:



The Music of Crete Revisited:



 

Navega per les etiquetes

CretaJordi Alsina

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Autor
Jordi AlsinaAntropòleg especialitzat en etnologia de Grècia i antropologia de la música. És autor del la pàgina web www.jordialsina.com.
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat