Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 20/03/2019

Gana i set

 
Miquel Gil. Foto: Juan Miguel Morales

Ja ho va dir ahir un agent de la Guàrdia Civil davant d'un jutge: el temps és relatiu. Sigui com sigui, més de set anys sense un disc nou de Miquel Gil és molt de temps. Els seus seguidors hem passat gana i set. I tot i que s'ha fet llarg esperar, la part bona és que Geometries (Temps Record, 2019) és –com a mínim– a l'altura dels millors discos del cantaor de Catarroja. Hi ha hagut una sedimentació, una maduració natural o com en vulgueu dir... A una cançó tan rodona i daurada com "Llei horària", que obre l'àlbum amb una elegància infinita, només s'hi arriba fent moltes voltes. 

La llibertat, l'anarquia i la intuïció amb què Miquel Gil tracta la música d'arrel ens fa pensar en aquella cita de Julio Cortázar amagada al llibret d'un dels seus treballs: Pureza? Puré... za! També Pau Figueres ha plasmat una frase semblant a la carpeta del seu Nada nuevo bajo el sol: "La puresa és una mentida". El que és veritat és que vaig escoltant Geometries i sento la mateixa alenada d'aire fresc que va suposar la publicació d'Orgànic (Sonifolk, 2001) en la nostra música. Molts ingredients és mantenen. Per descomptat, la veu terrosa i reconeixible del nostre músic, però també el catàleg d'instruments de doble canya i doble corda que va desplegant Eduard Navarro per encaixar el repertori en un inequívoc marc mediterrani.   

I també els versos del poeta de capçalera, Enric Casasses, mestre en l'art de fer xocar mots per despertar sensacions sorprenents. I els de Vicent Andrés Estellés, que fuig de la solemnitat i abraça la realitat amb una força que esborrona. La seva "Mort petita", que Miquel Gil ha dut pels camins del reggae, resulta la peça més lluminosa i vital del disc. I els de Joanjo Garcia, autor de "#Copla42", en què irromp la veu col·lectiva i el sentit social, tal com sonava fa quaranta anys amb Al Tall a Quan el mal ve d'Almansa... 'Pa per a qui tinga gana, aigua per qui tinga set (...) Hem triat bé la revolta i no ens fan por els botxins'... I d'Imma Mànyez, canta: 'Terra, serem terra i ho serem tot'. 

També té moments en què la música se'n va com una tempesta cap al nord de l'Àfrica amb alegria gnaua, i fins i tot hi ha una lletra tradicional ambientada per Ivan X en un folk electrònic que recorda una de les referències i debilitats de Miquel Gil, la grega Kristi Stassinopoulou

Miquel Gil presentarà Geometries aquest dijous 21 de març al Palau de la Música de València. L'endemà, divendres 22 de març, al CAT de Barcelona, en el marc dels festivals Tradicionàrius i Barnasants. I més endavant, el 16 de juny, tornarà a un escenari que va ser clau en la formació de la seva música actual: el FIMPT de Vilanova i la Geltrú.

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Autor
Jordi Martí Fabra

Periodista d'Enderrock, 440Clàssica i Sons de la Mediterrània. Col·labora als programes de Ràdio 4 Tradicionàrius i Club Trébol. Escriu el bloc Històries del sud

Altres articles d'aquest autor
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat