Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 26/03/2019

Cor de poesia, veu de lleó

Crònica del concert de Miquel Gil a Barcelona, dins els festivals Tradicionàrius i BarnaSants

Alegria entre l'afició. Miquel Gil ha gravat un dels seus millors discos. Fórmula magistral: Casasses, Estellés, poetes contemporanis, arrels i branques mediterrànies i veu de lleó. Després de presentar-lo a València, divendres passat ho va fer al CAT de Gràcia, dins els festivals Tradicionàrius i BarnaSants.
Miquel Gil, al CAT de Gràcia. Foto: Juan Miguel Morales

La perspectiva del temps ha situat les cançons d'Orgànic (Sonifolk, 2001) com una autèntica cruïlla cabdal en el mapa de la música d'arrel als Països Catalans. Amb aquell disc, Miquel Gil va recollir bona part dels aprenentatges que havia fet fins aleshores i va obrir les portes de bat a bat a tota una sonoritat arrelada, entranyable i alhora connectada amb una estètica mediterrània diversa però perfectament definida, de Grècia al Marroc.

L'anomenada world music viu hores baixes però aquelles portes encara no s'han tancat. I no només això sinó que ara, amb un nou àlbum, Geometries (Temps Record, 2019), se'ls han adosat finestres de colors encesos. Són les finestres que il·lustren el grafisme del nou disc del cantaor amb veu de lleó i també la posada a escena de les presentacions corresponents.

Al CAT, ple i amb ganes d'escoltar el nou repertori, el músic de l'Horta va acompanyar-se de Josep Maria Hernández 'Reíllo' (percussió); el fill del cantant, Gusmà Gil (baix); Antoni Porcar (guitarra flamenca) i Abraham Rivas (piano i flauta). Menció a banda mereix el veterà de la colla, Eduard Navarro (bandúrria, llaüt, dolçaina, vents...), responsable en bona part del paisatge sonor de Miquel Gil des del mateix Orgànic. D'aquell disc seminal, al CAT van sonar "L'amor és Déu en barca", "Primavera", "Un silenci" i l'encesa versió de la tradicional "Cançó dels traginers". I alternant-se amb aquestes, dues noves adaptacions d'Enric Casasses que fan tota la pinta de futurs clàssics: "Llei horària" i "Canvi de clima". Igualment especial, o potser encara més, va sonar "Terra", sobre un text d'Imma Mànyez, que Miquel Gil va dedicar al conseller de Cultura a l'exili i antic mànager seu –però sobretot amic– Lluís Puig.

Borja Penalba i Mireia Vives van pujar a l'escenari per col·laborar en la cançó més coral i combativa del nou àlbum: l'himne anarquista "#Copla42", amb lletra de Joanjo Garcia inspirada en la figura històrica de Joan Peiró. L'irreverent Penalba és també qui ha perpetrat la gran mutació de l'"Hotel París" d'Estellés en un txa-txa-txà de pulsió rockera. Del poeta de Burjassot també sorprèn "Petita mort", que Estellés va escriure per a la seva filleta morta, en aquest cas conduït cap a les càlides aigües del reggae i les dolçaines del carrer per obra de Miquel Gironès. Al CAT encara hi va haver més Estellés amb la recuperació de "Rosa de paper". Però el punt més íntim de la nit va ser l'"Homenatge a Teresa" d'Ovidi Montllor, amb la veu de lleó de Miquel Gil acompanyada per la notable guitarra de Porcar. Hi ha clàssics que no necessiten ni volen presentacions.


Miquel Gil i els seus músics, durant la presentació de 'Geometries' al CAT. Foto: Juan Miguel Morales

Navega per les etiquetes

Miquel GilGeometries

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat