Actualitzat el 23/10/2019

La clau (i la llar) del tango

Marcelo Mercadante presenta el disc 'La llave' a Barcelona i Girona

La ginebra argentina Llave, que històricament ha subministrat combustible i també material de construcció a les cases de camp més humils, dona títol al nou treball de Marcelo Mercadante amb el seu sextet, que és, de fet, el seu emblemàtic quintet ampliat amb veu cantant. Aquesta setmana el presenta a Barcelona i Girona.
Marcelo Mercadante i la popular ginebra Llave Foto: Fernando Prats

Fa poc menys d'un any, el bandonionista Marcelo Mercadante va presentar a la sala Jamboree de Barcelona la seva nova formació de sextet. Aquest 23 d'octubre torna al mateix escenari (passis a les 20 i les 22 h) per presentar el nou disc amb aquest grup: La llave (Karonte, 2019). I el dissabte 26 d'octubre, serà al Sunset Jazz Club de Girona (22.30 h).

El músic de Buenos Aires, establert a Barcelona des de 1992, s'acompanya en aquest nou projecte de la veu d'Analía Carril, el piano de Juan Esteban Cuacci -amb qui va gravar a duo el treball anterior, Siempre en la trinchera (DiscMedi, 2017)- el violí d'Olvido Lanza, el contrabaix d'Emiliano Roca i la guitarra de Javier Feierstein.

Hores abans de la presentació al Jamboree, el truquem per saber alguna cosa més d'aquest disc exuberant, que es mou entre l'exuberància postPiazzolla i el caliu del tango-cançó i que s'ha gravat, com es feia abans, en un sol dia: el passat 26 de febrer.

El disc té una portada i un títol impactant. Perquè has agafat el motiu d'aquesta beguda?
De fet, la idea va ser de Fernando Rosado, del segell Karonte. Llave és una ginebra de fabricació argentina que preníem amb Pablo Marchetti [periodista, escriptor, amic i col·laborador habitual del músic] des que érem joves. L'ampolla que surt a la portada la tinc des de fa anys, i jo volia fer servir la tipografia de l'etiqueta per al títol o alguna cosa així... però quan Rosado va veure l'ampolla va dir: aquesta ha de ser la portada! I així va ser. Hi ha un parell de detalls que he conegut després i que m'agraden: un és que Llave ha sigut històricament la beguda de les pulperías (les tavernes-cantines populars del camp de Buenos Aires), i l'altre és que, parlant amb l'amo actual de l'empresa, em va explicar que molta gent humil del camp argentí es feia les seves cases fent servir com a totxos l'ampolla d'aquesta beguda plena de fang. De manera que Llave és la clau, però també la llar.    



Musicalment, encapçales un sextet, un format molt agraït per tocar i per fer arranjaments, però que deu costar de moure.
Amb aquests músics és un luxe! Saps què passa? Que a aquestes altures de la meva vida, quan tinc cinquanta anys, crec que ja puc dir que el grup de la meva vida ha estat el quintet. I a l'hora de dur al directe el que són els meus dos grans mons, el tango instrumental i el tango-cançó, vaig decidir incorporar una cantant que m'agrada molt, Analía Carril. Pràcticament totes les cançons les vam fer amb una sola presa! Respecte als formats, la veritat és que avui dia fins i tot un duo costa de moure, de manera que he tirat pel dret. La vida és curta i val la pena fer el que creus que has de fer. 

Quan va començar a prendre forma el projecte?
El punt de partida va ser l'homenatge que vam fer al percussionista Roger Blàvia a Barcelona. Allà vaig reunir el quintet i va ser Olvido Lanza qui em va dir: "li has d'escriure un tema". Així ho vaig fer, tot i que pensar en ell em posa molt trist. Però bé, entre llàgrimes li vaig fer el tema, i crec que és la composició que he fet en què no hi ha cap mediació intel·lectual. És un tema que obre un camí. Em va fer pensar: "per què no escric d'aquesta manera, sense tantes 'palles mentals'?" I així va néixer aquest projecte.

El disc també té unes quantes cançons amb lletres del teu amic de l'ànima, Pablo Marchetti.
La majoria són de les últimes que hem anat fent. N'hi ha un parell que parlen de mi; de fet, ell sap posar paraules al que em va passant millor que jo... Una és "La llave", que fa referència a una etapa complicada de la meva vida, quan teníem llargues xerrades mentre bevíem Llave. I l'altra és "Ir y venir", escrita fa dos o tres anys.

Hi ha una cançó, "Un país que se llama Maradona", que descriu tot un país i les seves contradiccions a través del futbolista, i deprés, per contrast, una instrumental que es diu "Leo en el paraíso". Això vol dir que Messi està més enllà del bé i del mal?
De fet, aquesta peça està dedicada al meu fill, que es diu Leo! La vam gravar a duo amb Cuacci en el disc anterior, però ell em va dir que valia la pena fer-ne arranjaments per a quintet i fer-la ampliada. També ho vam fer amb una altra composició, "Cuantas cosas". Però és cert que si llegeixes la llista de títols es pot fer aquesta lectura: Maradona i Messi. Potser el meu fill es farà gran i dirà: "Ei, que aquesta peça era per mi!".










FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat