Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 11/11/2019

Pura dylanita (14)

 
Bob Dylan, durant la sessió de fotos d'Elliott Landy per al disc 'Nashville Skyline'

Soc més de L'Avenç que de Rockdelux. En el seu número de novembre, la primera d'aquestes dues revistes combina una portada dedicada a Bob Dylan -a propòsit d'un article en què Àngel Quintana analitza la llegenda del cantautor a través de les seves màscares, els seus documentals i la seva mitificació-, amb un valuós editorial de tres pàgines sobre la injusta sentència del Tribunal Suprem als líders independentistes, una reflexió sobre l'historiador Eric Hosbwawm i el dret a la no diferència, una entrevista llarguíssima a l'artista Joan Rabascall... És fantàstic que es publiquin revistes així. En paper i plantant cara a la banalitat.

Tornant a Dylan, la seva capacitat per mudar de pell a través dels temps, el seu continu joc d'emmascarament i desemmascarament, els seus girs d'anguila, fan d'ell una mena de Picasso de la segona meitat del segle XX. De fet, el film Renaldo and Clara, tal com recorda Quintana a L'Avenç, volia ser una pel·lícula cubista... però on Bob Dylan trenca motllos és en els discos, no en el cinema, i aquest 2019 s'ha complert mig segle d'aquests àlbums de punt i apart: Nashville Skyline (Columbia, 1969).  

Amb aquest disc, com tantes altres vegades abans i després, Dylan muda de pell i es presenta amb una nova veu, més dolça i melosa. Per primer cop en la seva discografia, deixa de sonar l'harmònica. Com als anteriors Blonde on Blonde (Columbia, 1966) i John Wesley Harding (Columbia, 1967), l'acompanyen el productor Bob Johnston i els millors músics de sessió de Nashville, la meca del country. Però si el primer treball presentava un so càustic i sulfurós i el segon un folk-rock acústic i esmolat, en aquest tercert disc gravat a la capital de Tennessee es fan confluir dos mons que fins aleshores semblaven antagònics, la contracultura i el country.

Va ser un xoc de galàxies amb la complicitat de Johnny Cash, que va trobar-se a l'estudi amb Bob Dylan cap al final de la gravació de Nashville Skyline. Van gravar la que acabaria sent la primera cançó del disc, una nova versió de "Girl from the North Country", i un grapat de peces més que aquest 1 de novembre han vist la llum -oficialment- formant part del volum 15 de les Bootleg Series de Dylan: Travelin' Thru, 19671969 (Sony, 2019).

Nashville Skyline va acabar de gravar-se el 21 de febrer de 1969. Uns mesos més tard, la mutació country es completava amb l'aparició de Bob Dylan al primer programa del xou de Johnny Cash, emès des de Nashville per la cadena ABC amb una amplitud de mires i un coneixement que el van convertir, fins al 1971, en el millor aparador per a la música d'arrel nord-americana amb esperit progressista. En aquell primer programa hi van aparèixer entre altres Joni Mitchell (que va cantar precisament "Girl from the North Country" amb Cash) i l'esquerp emmascarat de Duluth, que hi va aparèixer reconvertit en lànguida estrella country per cantar "Living the Blues" i una de les joies més brillants del seu nou repertori, "I Threw It All Away".

Bob Dylan i Johnny Cash

Cada oient és un món. I en el meu, ple de rastres de dylanita, hi han crescut alguns fils elèctrics que connecten el millor Dylan amb els nostres discos propers. En el capítol anterior vaig mirar d'explicar que Els Jóvens (ja els trobem a faltar!) havien parit un germà petit de "The Times They're a Changin" ("Anís Tenis") i una nova cançó de Blonde on Blonde ("It Girl meua"). I ara he de dir que el primer disc de Menut, Terra d'argila (DiscMedi, 2019) és per mi com un Nashville Skyline. El disc de Dylan fa 26 minuts. El de Menut, 29. En tots dos m'hi sona la mateixa llum crepuscular condensada en cançons curtes i essencials. Tots dos són tranquils, atravessats per paisatges i emocions senzilles que s'il·luminen puntualment amb versos com fogonades. Un diu "Tonight I'll Be Staying Here With You". L'altre, "Vull estar amb tu aquesta nit". Cantat, el versos d'"I Threw It All Away" ("Once I had mountains in the palm of my hands, and rivers that ran through every day..." prenen una altura literària incomparable. I cinquanta anys després, Menut diu: "Encara penso en aquella lluna en flames, que ens mirava com cantàvem vora el riu...". O "Esperances compartides dins d'un puny...". O "Baixen les barques carregades d'un nou temps".


FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Autor
Jordi Martí Fabra

Periodista d'Enderrock, 440Clàssica i Sons de la Mediterrània. Col·labora als programes de Ràdio 4 Tradicionàrius i Club Trébol. Escriu el bloc Històries del sud

Altres articles d'aquest autor
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat