Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 11/03/2020

Picapedrers

 
Criatures Foto: Juan Miguel Morales

El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors. Però en algunes ocasions, el panxacontentisme cosmopolita català no té sostre. Ho vam tornar a veure la setmana pasada. El duet CriaturesIvó Jordà i Marçal Ramon, gralla i acordió diatònic– van guanyar contra tot pronòstic –fins i tot el seu– el Premi Enderrock a millor disc de folk per votació popular. El que va dir Marçal Ramon a l’escenari va tenir molla: va demanar més suport de la indústria a la música tradicional i més visibilitat als mitjans. I com era d’esperar, el temps li va donar de seguida la raó, perquè el ressò d’aquest premi i aquestes paraules als mitjans –que d’altra banda van cobrir els premis extensament– va ser entre escàs i nul.  
 
I tammateix hi ha un corrent de fons, que es pot palpar a les xarxes, a la barra del CAT o en els mil esdeveniments que, amb més sentit de tribu que d’estat, van organitzant-se pel territori al voltant de la música d’arrel: aquesta té una salut especialment bona pel que fa a la creació i la joventut dels seus protagonistes.
 
Aquí hi ha un problema estructural que no s’arreglarà en quatre dies. Que la música d’arrel catalana està invisibilitzada als mitjans és una evidència. Fins i tot la Rosalia, sense ni tan sols haver enviat ningú a recollir el seu premi, ha tingut molta més quota de pantalla que no pas els Criatures. Uns anys abans amb els Quicos, el cas va ser encara més flagrant: el grup tortosí va guanyar més Premis Enderrock que ningú i pràcticament no va aparèixer enlloc. 
 
Tenim un problema amb el nostre imaginari sonor. Com indica en Gerard Torres, la BBC organitza els seus premis de música folk i els dota del màxim prestigi. Irlanda, el País Basc, Galícia, Andalusia, Grècia, l’Argentina, Andalusia… Oi que tothom reconeixeria a primer cop d’oïda els paisatges sonors d’aquests indrets? I aquí… com pot ser que haguem d’esperar que el gaiter gallec Carlos Núñez convidi el sacaire i lutier Francesc Sans a pujar a l’escenari perquè soni un sac de gemecs al Palau de la Música Catalana?
 
No descobriré la sopa d'all si dic que entre la classe periodística nostrada hi ha molt d'esnob i que entre els artistes hi ha molt de geni incomprès. Això segurament no canviarà, així és que potser el més pràctic i productiu serà procurar no queixar-se més del compte i continuar treballant dia a dia. És el que ha fet Jordi Fàbregas, picapedrer de la cultura popular que ahir va rebre la Creu de Sant Jordi. Ell, que a vegades em recorda el faroner del Cap de Creus, perquè fa anys que vetlla el far i ja ha viscut uns quants naufragis, i a vegades el campaner de Taüll, alt i amb la cabellera blanca, ho ha dit moltíssimes vegades, i en una entrevista que es publicarà en el proper número d’Enderrock ho torna a fer: la presència del folk i la música d’arrel als mitjans de comunicació catalans és un deute pendent que tenim com a país. Ara ell es jubila de director del CAT –per sort, no de músic– i deixa un buit que notarem. Queda molta pedra per picar.

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Autor
Jordi Martí Fabra

Periodista d'Enderrock, 440Clàssica i Sons de la Mediterrània. Col·labora als programes de Ràdio 4 Tradicionàrius i Club Trébol. Escriu el bloc Històries del sud

Altres articles d'aquest autor
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat