Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 19/04/2020

Negres provençals

Recuperem l'entrevisa de la revista Folc al grup marsellès Moussu T e lei Jovents

L'any 2006, el grup provençal Moussu T e lei Jovents va publicar el seu segon disc, l'extraordinari Forever Polida (Harmonia Mundi). El van presentar a la Fira Mediterrània de Manresa i el Tradicionàrius de Barcelona. També a la revista Folc. Aquesta és l'entrevista que els vam fer al número 32.
Moussu T e lei Jovents Foto: Carles Rodríguez

La música a Marsella no seria la mateixa sense Massilia Sound System. Des de finals dels vuitanta, aquesta formació ha estat l’altaveu de les barriades populars barrejant reggae, hip-hop i cultura occitana. Els darrers anys, a més, del tronc de Massilia n’han brotat noves branques. Una de les que més han crescut és Moussu T e lei Jovents, un trio que evoca l’ambient portuari i cosmopolita de la Marsella dels anys vint i trenta. El seu segon disc es diu Forever Polida (Harmonia Mundi, 2006).

Moussu T el formen dos dels pilars dels Massilia, el cantant Tatou i el guitarrista Blu, a més del percussionista Fred Zerbino. Tots tres són de La Ciotat, un poble de costa enganxat a Marsella. Sempre que poden, aquests músics amants del carrer recorden que allà es va inventar la petanca.

Com se us va acudir muntar un grup a partir de l’experiència de Massilia?
TATOU:
A Massilia Sound System ja hi ha tot un discurs sobre la història de Marsella, i nosaltres vam decidir agafar un petit episodi d’aquesta història, concretament la mescla de música negra i tradició occitana que es va viure a la ciutat durant l’època d’entreguerres.

Què hi ha de nou i què de vell al vostre grup?
T: Les cançons parlen de la realitat quotidiana. El color i la inspiració sí que són dels anys trenta, però no fem pas opereta marsellesa ni fem conservació a l’estil dels museus. Simplement ens inspirem en la barreja que es vivia a la ciutat.

Aquest món que us inspira s’ha oblidat?
T: La nostra història oficial, com la nostra llengua, s’ha confiscat, és molt centralista, sempre ve de París. Una de les fonts que ens dóna molta informació és Banjo (Harvest Books, 1970), una obra escrita el 1929 i no gaire coneguda de l’escriptor jamaicà Claude McKay. No és un llibre d’història, és una novel·la, però és el testimoni d’un negre que arriba a Marsella i parla de la ciutat real que es troba. Un llibre així va contra la història oficial, explica que Marsella és un lloc obert i cosmopolita. La barreja de cultures no és nova, ja existia en temps dels nostres avis.

 La novel·la Banjo, de Claude McKay

En què ha canviat Marsella?
T: Ha canviat en la mesura que ha canviat el seu port. Marsella tenia el monopoli del comerç amb les colònies. Ara l’activitat portuària va molt de baixa i s’ha perdut una mica l’estatus de gran port mundial. Als marsellesos, això ens genera una mica de nostàlgia.

Després d’haver debutat amb Mademoiselle Marseille (Harmonia Mundi, 2005), com us heu plantejat el segon disc?
T: És similar. En el primer disc tot era una novetat i una descoberta, fins i tot per a nosaltres mateixos. Forever Polida segueix amb el mateix color, però és més reflexiu.

L’única versió que hi ha a Forever Polida és “Les plaisirs de la pêche”, original de Vincent Scotto.
T: Scotto és el compositor més conegut de la cançó francesa del 1920 al 1950. Va fer unes quatre mil cançons, moltes d’opereta marsellesa, i va estar molt de moda durant els anys trenta. Tota aquella època ja és passat, però tothom, fins i tot els joves, se saben les seves quatre o cinc cançons més populars. La seva obra ha esdevingut folklore.

De cara al futur, continuareu inspirant-vos en la història de Marsella?
T: El paisatge de la ciutat, els carrers, les platges i llibres com Banjo són el que ens aporten imatges per fer cançons, i tot aquest món és prou fort com per seguir-hi aprofundint.

I mentrestant, quina és la situació de Massilia Sound System?
T: De moment no pensem a fer un nou disc. Hi haurà nous projectes, però ja veurem què. Per nosaltres, Massilia és com una escola, una referència. No ens preocupa gaire que no fem coses noves ni tenim la impressió d’haver-ho abandonat, perquè som la mateixa gent que continua treballant en projectes amb el mateix esperit. A més, tampoc no volem sentir la pressió de la indústria per generar novetats.

Com veieu l’escena marsellesa?
T: No hi ha cap escena marsellesa; com a qualsevol gran ciutat, hi ha moltes escenes. Et podem parlar del que coneixem, dels Massilia, dels petits grups que hi han sorgit al darrere i de la renovació cultural occitana, que ha demostrat que no cal anar a París per fer carrera. A Marsella, la redescoberta de la música tradicional i la cultura local ha passat pel reggae. Els grups de reggae i pop són els que s’han interessat pels sons locals.

De Massilia també n’ha sorgit Chourmo, una associació que va més enllà de la música.
T:
Al principi, Chourmo (‘xusma’ en argot occità) eren els joves que seguien a Massilia als concerts. Posteriorment es va constituir una associació que organitza tota mena d’activitats, des de concerts fins a partits de futbol, i mostra que es poden fer coses al marge del govern central i de grans infraestructures. Són joves compromesos a través de l’acció associativa, que no deixa de ser acció política.

Des d’aquesta perspectiva, com veieu les revoltes i la violència a les grans ciutats franceses?
T: Respon a fets molt diversos. Els mitjans posen el focus en la inseguretat, en episodis molt puntuals, com la crema d’un autobús a Marsella... Però aquesta no és l’única realitat. La ciutat és un port on s’ha mesclat la gent des de fa molt de temps, i crec que per això té receptes per a aquesta mena de problemes. A Marsella és molt difícil que hi esclatin revoltes com les de les perifèries de les ciutats del nord. Hi ha les mateixes situacions, hi ha racisme i exclusió social, però les respostes són diferents. Marsella no és el paradís de la integració, però té més experiència que altres llocs.

Acabem amb qüestions més amables. Als concerts sempre expliqueu que a La Ciotat es va inventar la petanca.
T: Concretament va ser el 1910. Fins llavors es jugava a les boules, en què es pot córrer per llançar les boles, però com que els vells no podien córrer es va inventar la petanca, on la bola s’ha de llançar amb els peus clavats a terra. Hi ha moltes cançons de l’opereta marsellesa que en parlen. Com el licor pastís i les cartes, la petanca és un element imprescindible de l’oci marsellès.




FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat