Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 25/04/2020

El crit de l'Àfrica moderna

El 2008, Rokia Traoré va presentar el disc 'Tchamantché' a Badalona i Barcelona

El 2008, Rokia Traoré va actuar al Blues i Ritmes de Badalona i al desaparegut Festival de Músiques del Món, a L'Auditori de Barcelona, presentant el disc Tchamantché (Universal). També va parlar amb la revista Sons de la Mediterrània. Aquesta és l'entrevista que li vam fer. 
Rokia Traoré, fotografiada el 2008 per Richard Dumas

"Qui perd els orígens, perd identitat". Ho cantava Raimon i ho corrobora Rokia Traoré. Té una imatge i una sonoritat sofisticada, construïda però a partir d'una estètica i una consciència inequívocament africana. La cantant, lletrista i compositora maliana proclama que Àfrica ha de reconstruir-se a partir del coneixement de la seva història. Un missatge que ressona al seu disc Tchamantché (Universal, 2008). Traoré va presentar-lo a l'abril al Teatre Zorrilla de Badalona, dins del festival Blues i Ritmes, i  L'Auditori de Barcelona a la cloenda del XII Festival de Músiques del Món.

Aquest estiu hem tornat a veure imatges colpidores a la televisió: homes, dones, nens i nadons africans morts al mar Mediterrani mentre intentaven arribar a les costes d’Europa amb pasteres precàries. I la qüestió apareix inevitablement quan es parla amb Rokia Traoré (Kolokani, Mali, 1974). Ella es desplaça amb avió i s’ha criat en un ambient de diplomàcia i cosmopolitisme. Però no defuig tocar de peus a terra i vincular la seva música a la crua realitat del seu continent. És més, li interessa molt que se’n parli. A “Tounka”, una de les cançons del nou disc, canta: ‘Al camí d’aigua salada s’ajeu la mort’. Abans, però, li preguntarem per la seva particular manera d’apropar-se a la tradició.

SONS: A Tchamantché sonen a parts iguals l’ancestral ngoni i la glamurosa guitarra elèctrica Gretsch. Com definiries la teva música? 
ROKIA TRAORÉ: Faig música africana contemporània. Bàsicament, perquè sóc una dona africana contemporània. Què he de fer, si no? Componc i arranjo, vaig començar a cantar amb un grup de rap però evidentment estic influenciada per la música tradicional i la història del meu país, perquè la tradició està molt present en la vida quotidiana de Mali. La tradició és un fil que ens du des del passat més remot fins a avui. Ara, tampoc és certa la visió que es té de la societat africana com d’una foto fixa aturada en el temps. Hi ha hagut una evolució molt evident en les nostres societats.

En quin sentit? En els darrers vint anys Àfrica i Occident s’han acostat molt quant a referents culturals. Primer la televisió i després Internet ho han afavorit. Perquè aquí a Occident s’acostuma a veure gent africana que no té res, o que només té una galleda. Això existeix, però també joves que s’acosten a la Xarxa, no ens és una cosa desconeguda. Tornant a la pregunta anterior, diria que la meva música ve donada a parts iguals per la tradició i per Internet. Busquem crear una música contemporània aprofitant el potencial de la música i els instruments tradicionals africans.
 
Com t’has plantejat el teu quart disc? Tchamantché és una expressió en llengua bambara que vol dir alguna cosa com ‘buscar l’equilibri’. En el cas de la meva música, l’equilibri entre el passat i el futur, entre l’Àfrica i Europa. D’aquí ve el títol. I pel que fa a la sonoritat, hem buscat un aire més vintage, més brut i orgànic, amb el màxim de groove. Un ambient que exemplifica la gran guitarra Gretsch de color crema, que he incorporat al disc i també als concerts. Em sembla que molts artistes del circuit de la world music, quan volen evolucionar, ampliar el seu públic o simplement introduir novetats en les seves carreres, cauen de seguida en les convencions del pop més uniforme. I això és perillós, perquè acaba sonant tot igual. Jo pretenc allunyar-me modestament d’aquesta tendència, i per això sempre rodo molt les cançons en directe abans de gravar. Quan entrem a l’estudi, ja tenim bastant clar i perfilat el so que volem aconseguir.

L’abril passat ho vam comprovar al Teatre Zorrilla de Badalona, ple com un ou, en el festival Blues & Ritmes. Tchamantché està dedicat a la figura patriarcal de tots els músics de Mali, el guitarrista Ali Farka Touré, i fins i tot acabes el treball amb una versió de “The Man I Love”, de Billie Holiday. T’has acostat a les guitarres, el blues i el jazz, i ja no hi sona per exemple el característic balafo de fusta. Sí, és cert que en aquest disc ha passat això, però també és molt possible que faci un disc de música purament tradicional. En parlem molt sovint amb el meu amic Toumani Diabaté, ell realment és dipositari de tota la imponent cultura musical clàssica dels griot. M’agradaria fer un disc ‘clàssic’ amb ell, però, la vertitat, ara mateix no tinc prou bagatge.

 
Portada de la revista 'Sons de la Mediterrània' núm. 6 (setembre 2008)

T’han premiat els mitjans que marquen tendència en les anomenades ‘músiques del món’ (BBC, Radio France Internationale...). Ets una estrella de la world music. Què en penses, d’aquesta etiqueta? És clar que aquest terme té aspectes contradictoris, però el fet és que ha esdevingut una expressió important i que ha funcionat. Fa vint o trenta anys, qui escoltava músiques de l’Àfrica o de l’Àsia? Quatre intel·lectuals europeus, en un ambient i un mercat molt reduïts i marginals. Ara el mercat és incomparablement més gran. Amb totes les seves paradoxes, això de la world music ens ha permès guanyar pes, i guanyar-nos més bé la vida. Segons la meva experiència, puc dir que l’etiqueta m’ha permès guanyar públic i presència als mitjans de comunicació. En realitat, per mi és només una expressió com ho pot ser ‘pop’, per exemple. És simplement com una capsa que em permet presentar-me i arribar a més gent. Si ho mires bé, ‘músiques del món’ no té gaire sentit, perquè d’on és la música si no és del món? Però en aquest cas, el sentit del concepte no és el més important, sinó les connexions que pots establir amb aquesta etiqueta.

I mentrestant, què passa amb la música a països com Mali? Com l’Àfrica en general, Mali té unes infraestructures molt precàries. Coses que a Europa són bàsiques allà suposen obstacles insalvables. S’ha de començar a ensenyar com crear una mínima indústria cultural, professionals...

Però Mali no para d’exportar músics contínuament. Com és això? El meu país té una diversitat musical riquíssima, no paren de sortir-ne artistes. Crec que és perquè ha estat històricament al centre de diversos imperis i una cruïlla de camins al Sahel. Hi ha hagut una barreja molt important de cultures durant segles.

D’això no se’n parla gaire a la televisió. Estem més avesats a veure guerres, conflictes, fam. Viatjant pel món he comprovat la imatge que es té de l’Àfrica, i no es correspon del tot amb la realitat. Més ben dit, es mostra només una part de la realitat. Tot això té a veure, un cop més, amb la història: els colonitzadors han destrossat la nostra tradició oral, i s’han imposat fronteres segons els interessos i la força de les potencies colonials, i no segons la realitat cultural africana. Ara tenim un present molt problemàtic. I és normal, perquè encara arrosseguem els problemes de l’esclavisme, de la colonització i de la descolonització. En general, a més, els líders europeus i africans no estan a l’alçada.

A tot arreu és així? No a tot arreu és igual. A Ghana, per exemple, em sembla que s’ha enfilat per un bon camí. En qualsevol cas, el problema de fons és general, afecta i afectarà tots els continents. A Europa hi entren recursos africans com el gas sense problemes, però en canvi no hi poden entrar els immigrants africans. Tothom ha de ser conscient d’això! S’intueix alguna solució futura? S’hauria de trobar alguna cosa que ens motivi i començar a educar els més joves. Entendre que el futur de l’Àfrica només és possible si coneixem el seu passat. Despertar l’interès per la nostra història i la nostra cultura és bàsic. Això és el que pretenc una mica també amb les meves cançons. A “Dounia”, per exemple, parlo de ‘la història d’una Àfrica que ens falta’, i invoco la figura de Soundiata Keïta, l’emperador que va unificar l’Imperi manding al segle XIII, un heroi amb una història que ha esdevingut una llegenda transmesa oralment pels griots fins avui. I això no es pot perdre.





FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · web@enderrock.cat