Pel temps de les taronges, al port
Damunt del mar
hi ha una escampadissa de taronges
i un ritme misteriós les fa dansar
damunt les ones flonges.
A l’entorn de les barques reposades,
curulles de la fruita de llevant,
hi vaguen les mirades
d’un infant,
d’un infant que es deleix per una fruita
i és poruc per poder-se-la abastar;
ell sap que no li serà pas duita
i vol mig-plorar…
Aquests ulls d’infant que cobdicia
m’han encès una poca pietat.
—Mariner, una tronja no hi hauria
per l’infant que les guaita enamorat?–
I aquell home de mar s’apiadava
i la fruita ens ha dut…
I l’infant la taronja esguardava
amb un goig en els ulls que em recordava
tot allò que d’infant cobdiciava
i que no he tingut.
Poemes de neguit (Barcelona, 1915)
