Discos

El quartet de punk-rock tarragoní presenta el quart àlbum d’estudi després de dos anys i mig d’entrar a l’estudi de gravació. El seu nou disc manté una línia continuista respecte al seu predecessor, Pare nostre que esteu a l’infern (HFMN Crew, 2018), i justament és la clau de volta perquè funcioni Cançons de mort. Els seus seguidors tenen molt clar què poden esperar quan escolten un nou treball de Crim: la tan característica veu d’Adrià Bertran, lletres àcides i fosques carregades de crítica davant del sistema capitalista, tornades ben corejables i la guitarra de Quim Mas, que mostra la gran habilitat d’aconseguir que soni esmolada i melòdica a parts iguals. I tot això és exactament el que configura aquesta entrega, a més d’un bon fer de la secció rítmica, liderada per Javier Dorado (bateria) i per Marc Anguela (baix), que abaixa revolucions per fer caminar millor les cançons i anar més enllà dels ritmes hiperaccelerats de quatre temps dels quals tant s’ha abusat dins el món del punk. Des de la peça inicial “Vaig sense mans” fins a la final “Ultracentre”, Crim no té pietat per carregar contra el sistema mitjançant els diversos punts de vista, com els privilegis de l’home blanc, l’ideal romàntic o la imposició de l’obediència i el seny.