El cantautor galàctic Jaume Sisa ha presentat aquest 2016 'Malalts de cel' (Satélite K, 2016), un àlbum que podem considerar entre el bo i millor de la seva producció i que ha estat distingit com el millor disc de l’any segons la crítica d’Enderrock. A Malalts del cel hi han col·laborat Pau Riba, Marina Rossell, Anna Roig, Roger Mas, David Carabén (Mishima), Selene (ex-Música Dispersa) i els eterns Xavier Riba i Dolors Palau. A més, Gregori Ferrer ha assessorat el cantautor en la direcció musical i els arranjaments.

Per a tu és important rebre un premi com aquest?
Jo no estic gens acostumat a rebre premis i no sé ben bé què pensar. No sé si això serà motiu d’alguna desgràcia... no ho sé. Sempre que et donen un premi has d’estar agraït, i jo estic molt agraït. És que no me n’han donat gaires i no hi penso mai.

Més enllà del premi, el disc ha estat destacat per tota la crítica. Et preocupa el llegat que puguis deixar?
Quan faig les coses, procuro fer-les el millor possible i pensant que tingui interès per tots els que ho puguin escoltar, no només ara sinó també en un futur. La meva manera natural de treballar és pensar que l’obra queda i que pot passar que aguanti en el temps i que altres generacions la reconeguin.

Hi ha discos, com aquest, que tothom considera excepcionals i altres que passen més desapercebuts. Et provoca alguna angoixa?
És veritat que no pots evadir-te totalment de l’opinió dels altres respecte a les coses que fas, però has de procurar que aquesta opinió no t’aclapari ni et condicioni. Em sembla que aquest és el disc que he fet amb més llibertat de tota la meva vida. I això que puc dir que tots els he fet sempre amb llibertat. Però hem arribat a un moment que ja no espero res, que aquest disc l’he fet per necessitat. Volia fer-lo i l’he fet, sense presses i obeint només al que jo portava dintre. És el disc en què em trobo més reflectit.



La motivació a l’hora de fer cançons és la mateixa que la que tenies quan vas començar?
Jo diria que no. Cinquanta anys són molts anys i és tota una vida... No pot ser el mateix perquè jo no sóc el mateix. Tots canviem. Quan vaig començar tenia un tipus d’energia i ara en tinc una altra... El que sí que és substancialment el mateix és la base de les cançons. Tinc una necessitat d’expressar i de comunicar alguna cosa i la faig. I suposo que és igual en totes les disciplines artístiques i passa tant quan tens vint anys com quan en tens cinquanta.

Has dit que no vols fer concerts. Quina relació tens amb el públic actual?
Bé, no tinc previst fer concerts però tampoc no és una cosa tancada del tot. Ho he d’acabar de decidir. I la relació amb el públic? No ho sé, bona, suposo. Com sempre.

El moment en què l’artista es relaciona més amb el públic és als concerts. Si aquests concerts no hi són es talla una mica aquest vincle. I no tens ni el consol d’anar a les botigues de discos (que gairebé no n’hi ha) per veure si es ven el CD.
És veritat. He fet un disc quan ja no hi ha botigues de discos i no faré concerts quan encara queda públic... La veritat és que m’ho poso bastant difícil.