La revista digital setmanal d'Enderrock
- 10
L'era dels Premis
Per Jordi Novell
Hi ha un cert corrent d'opinió que assegura que els premis artístics no serveixen per res, creen una absurda competitivitat entre artistes i comparen peres amb pomes. Probablement part d'això és cert. Però també és cert que els més de 20 anys de Premis Enderrock configuren un retrat força representatiu de que ha estat l'escena musical catalana les últimes dues dècades.
A la primera llista de votacions als millors treballs de l'any, publicada a l'Enderrock núm. 5 (febrer-març del 1994), ja es parlava de "la consolidació de grups com Lax'n'Busto" i que "malgrat l'any sabàtic, els lectors premien el gran poder de convocatòria en els pocs concerts de Sau". També obtenien premis la traspassada sala Zeleste i el 'congelat' programa musical Sputnik del canal 33.
No va ser fins a l'any 1996 que van aparéixer publicades les votacions de la crítica, concretament a la revista Enderrock núm. 17 (març-abril del 1996), que reconeixien a les primeres posicions el sensacional Moviments salvatges (Música Global, 1995) de Ja T'Ho Diré –coincidint amb els lectors–, el retorn d'Ia & Batiste amb Esfera malheur (Picap, 1995) i el disc de La Gran Aventura Triangular (K. Indústria Cultural).
La primera vegada que apareix publicada la denominació "Premis Enderrock" és l'any 1998, a la revista Enderrock núm. 43 (febrer del 1999), amb una portada dedicada als cantautors Lluís Llach i Pedro Guerra, amb motiu de la publicació del miniCD Pasa (BMG-Ariola, 1997). Aquella vegada la redacció premiava el disc Nou de Sopa de Cabra (Música Global, 1998), el retorn de Joan Isaac Planeta silenci (Stress Music, 1998), el primer disc d'El Pont d'Arcalís, Balls i cançons del Pirineu (Tram, 1998) i el debut en solitari de Manu Chao, Clandestino (Chewaka / Virgin, 1998). La votació popular, però, decidia premiar Gossos, Lluís Llach, Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries i les irlandeses The Corrs.
Aquell any va ser el primer en què es va celebrar una festa de lliurament dels Premis Enderrock. Va ser el 9 de març de 1999, a la sala Bikini de Barcelona, amb la conducció de la perodista Ariadna Ferrer i amb l'actuació de Les Pellofes Radioactives. La crònica, publicada a l'Enderrock núm. 45, la signava l'Agnès Rotger, i la il·lustraven les fotografies de Xavier Mercadé i Marc Dídac. El guardó, obra de l'escultor vilanoví Joan Calvet, el van recollir artistes com Sopa de Cabra, Gossos, Lax'n'Busto, Jarabe de Palo... i s'hi van sentir paraules de record per a dos artistes que recentment havien desaparegut: Ovidi Montllor i Carles Sabater.
Ha plogut bastant des d'aquella data. Han plogut també força premis, i si girem el cap enrere, en trobarem de tota mena: encertats, injustos, cojunturals... i també grans oblits, esclar que sí! Però tots ells configuren, sens dubte, el millor retrat possible de l'escena musical d'un país que tots (lectors, artistes, indústria i mitjans de comunicació) hem treballat per construir.
PD: Orson Welles, Alfred Hitchcock, Federico Fellini, Fritz Lang, Krzysztof Kieslowsky, Andrei Tarkovsky, Stanley Kubrick, Vittorio de Sica, François Truffaut, Charles Chaplin, Buster Keaton o Luis Buñuel mai van rebre un Oscar com a directors o guionistes de les seves pel·lícules. Però ningú no ha dubtat mai del seu mestratge.
A la primera llista de votacions als millors treballs de l'any, publicada a l'Enderrock núm. 5 (febrer-març del 1994), ja es parlava de "la consolidació de grups com Lax'n'Busto" i que "malgrat l'any sabàtic, els lectors premien el gran poder de convocatòria en els pocs concerts de Sau". També obtenien premis la traspassada sala Zeleste i el 'congelat' programa musical Sputnik del canal 33.
No va ser fins a l'any 1996 que van aparéixer publicades les votacions de la crítica, concretament a la revista Enderrock núm. 17 (març-abril del 1996), que reconeixien a les primeres posicions el sensacional Moviments salvatges (Música Global, 1995) de Ja T'Ho Diré –coincidint amb els lectors–, el retorn d'Ia & Batiste amb Esfera malheur (Picap, 1995) i el disc de La Gran Aventura Triangular (K. Indústria Cultural).
La primera vegada que apareix publicada la denominació "Premis Enderrock" és l'any 1998, a la revista Enderrock núm. 43 (febrer del 1999), amb una portada dedicada als cantautors Lluís Llach i Pedro Guerra, amb motiu de la publicació del miniCD Pasa (BMG-Ariola, 1997). Aquella vegada la redacció premiava el disc Nou de Sopa de Cabra (Música Global, 1998), el retorn de Joan Isaac Planeta silenci (Stress Music, 1998), el primer disc d'El Pont d'Arcalís, Balls i cançons del Pirineu (Tram, 1998) i el debut en solitari de Manu Chao, Clandestino (Chewaka / Virgin, 1998). La votació popular, però, decidia premiar Gossos, Lluís Llach, Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries i les irlandeses The Corrs.
Aquell any va ser el primer en què es va celebrar una festa de lliurament dels Premis Enderrock. Va ser el 9 de març de 1999, a la sala Bikini de Barcelona, amb la conducció de la perodista Ariadna Ferrer i amb l'actuació de Les Pellofes Radioactives. La crònica, publicada a l'Enderrock núm. 45, la signava l'Agnès Rotger, i la il·lustraven les fotografies de Xavier Mercadé i Marc Dídac. El guardó, obra de l'escultor vilanoví Joan Calvet, el van recollir artistes com Sopa de Cabra, Gossos, Lax'n'Busto, Jarabe de Palo... i s'hi van sentir paraules de record per a dos artistes que recentment havien desaparegut: Ovidi Montllor i Carles Sabater.
Ha plogut bastant des d'aquella data. Han plogut també força premis, i si girem el cap enrere, en trobarem de tota mena: encertats, injustos, cojunturals... i també grans oblits, esclar que sí! Però tots ells configuren, sens dubte, el millor retrat possible de l'escena musical d'un país que tots (lectors, artistes, indústria i mitjans de comunicació) hem treballat per construir.
PD: Orson Welles, Alfred Hitchcock, Federico Fellini, Fritz Lang, Krzysztof Kieslowsky, Andrei Tarkovsky, Stanley Kubrick, Vittorio de Sica, François Truffaut, Charles Chaplin, Buster Keaton o Luis Buñuel mai van rebre un Oscar com a directors o guionistes de les seves pel·lícules. Però ningú no ha dubtat mai del seu mestratge.