La revista digital setmanal d'Enderrock
- 127
El 3 de juliol el músic francès d'origen libanès tancarà el Vijazz de Vilafranca del Penedès
La trompeta lluminosa d'Ibrahim Maalouf
Trompetista a cavall de l’Orient i l’Occident, productor, autor de nombroses bandes sonores, integrant d’una nissaga de lletraferits, ideòleg d’una bona pila de discos que giren al voltant dels conceptes més variats... La figura d’Ibrahim Maalouf, per la seva capacitat de transgredir els límits estilístics, és una de les més estimulants del panorama actual del jazz europeu. La seva actuació amb una banda de nou músics el diumenge 3 de juliol a la plaça de Santa Maria (22 h) posarà el punt i final a l’edició d’enguany del Vijazz Penedès.
Text: Jordi Martí Fabra. Fotos: Denis Rouvre
Pel tipus de formació amb què es presentarà, és més que probable que el repertori se centri en Red & Black Light (Impulse!, 2015), un àlbum d’aquells que resolen una equació pràcticament impossible: enganxa els nens amb melodies senzilles i transparents i entusiasma els afeccionats al jazz per la seva complexitat i riquesa. Maalouf –fill de músics i nebot del gran escriptor Amin Maalouf– va publicar l’elèctric Red & Black Light gairebé simultàniament a un altre disc molt més acústic, Kalthoum (Impulse!, 2015), amb el qual té tanmateix molts paral·lelismes.
Els dos treballs són de fet com les dues cares d’una mateixa moneda. El trompetista francolibanès, que com a bon professor està avesat a explicar detalladament tot el que fa, comenta que “són dos àlbums en homenatge a les dones. Red & Black Light és una oda a la dona actual i al seu paper fundador i fonamental per esperar un futur millor”. I incideix en aquest discurs centrant-se en les fèmines que més a prop ha tingut, les de la seva família: “Les dones de la meva família han tingut, i tenen encara avui, una influència incommensurable en tot el meu treball musical. Especialment perquè elles m’inspiren considerablement amb la seva capacitat de gestionar la seva quotidianitat i la del seu entorn. Malgrat que han de dur vides en laberints, complexes i sovint dramàtiques, elles porten a dins una força i una estabilitat que semblen irrompibles. Em fan la impressió de no perdre mai de vista el que és essencial”.
Pel que fa a la sonoritat, l’àlbum podria definir-se com una explosió de jazz-rock oriental i lluminós, amb set peces pròpies i una versió final de l’èxit pop “Run de World”. Pel que fa a la música, el trompetista defineix aquest treball com “ancorat en una estètica més actual, més aviat electro o pop. Per bé que les composicions són particularment complexes quant a l’escriptura –amb polorítmies en 19, 17 o 27 temps, per exemple–, les hem arranjat amb els tres músics que m’acompanyaven a la gravació –Eric Legnini (teclats), François Delporte (guitarra) i Stephane Galland (bateria)–, de manera que no es noti mai massa el pes de l’escriptura. Hem mirat d’evitar l’elitisme i l’escriptura científica per elaborar un àlbum transparent i límpid, sobre el qual el públic pot fins i tot ballar o cantar, però alhora hi ha moltes superposicions d’elements, temes, harmonies, ritmes... perquè no volem que el disc quedi en una simple lectura matemàtica”.
Els dos treballs són de fet com les dues cares d’una mateixa moneda. El trompetista francolibanès, que com a bon professor està avesat a explicar detalladament tot el que fa, comenta que “són dos àlbums en homenatge a les dones. Red & Black Light és una oda a la dona actual i al seu paper fundador i fonamental per esperar un futur millor”. I incideix en aquest discurs centrant-se en les fèmines que més a prop ha tingut, les de la seva família: “Les dones de la meva família han tingut, i tenen encara avui, una influència incommensurable en tot el meu treball musical. Especialment perquè elles m’inspiren considerablement amb la seva capacitat de gestionar la seva quotidianitat i la del seu entorn. Malgrat que han de dur vides en laberints, complexes i sovint dramàtiques, elles porten a dins una força i una estabilitat que semblen irrompibles. Em fan la impressió de no perdre mai de vista el que és essencial”.
Pel que fa a la sonoritat, l’àlbum podria definir-se com una explosió de jazz-rock oriental i lluminós, amb set peces pròpies i una versió final de l’èxit pop “Run de World”. Pel que fa a la música, el trompetista defineix aquest treball com “ancorat en una estètica més actual, més aviat electro o pop. Per bé que les composicions són particularment complexes quant a l’escriptura –amb polorítmies en 19, 17 o 27 temps, per exemple–, les hem arranjat amb els tres músics que m’acompanyaven a la gravació –Eric Legnini (teclats), François Delporte (guitarra) i Stephane Galland (bateria)–, de manera que no es noti mai massa el pes de l’escriptura. Hem mirat d’evitar l’elitisme i l’escriptura científica per elaborar un àlbum transparent i límpid, sobre el qual el públic pot fins i tot ballar o cantar, però alhora hi ha moltes superposicions d’elements, temes, harmonies, ritmes... perquè no volem que el disc quedi en una simple lectura matemàtica”.