Manresa va acollir entre els passats 6 i 9 d'octubre la dinovena edició de la Fira Mediterrània, marcada per les creacions col·lectives. Aquest és un passeig, a partir de les cròniques publicades a Sons de la Mediterrània, per uns quants dels espectacles que s'hi van poder veure, del 'Cadàver exquisit' a la façana de l'Ajuntament a l'explosió rítmica de Coetus al Kursaal.

Text: Jodi Martí. Fotos: Josep Tomàs

Dijous 6 d'octubre, mentre Chango Spasiuk i Kepa Junkera es trobaven a l'escenari del Kursaal per compartir un Mar de fuelles, la Taverna Estrella Damm acollia la final del IX Concurs Sons, que va guanyar finalment el duet de gralla i acordió Criatures. El jurat va valorar la capacitat del duet per triar, renovar i arranjar un repertori significatiu i elegant, la capacitat per fer lluir l'acordió i la gralla en l'àmbit concertístic, així com la immediatesa i la qualitat del seu so. El premi de les votacions populars, que enguany es feien per primer cop durant el transcurs de la mateixa final, va recaure en el grup del Baix Penedès Saurí, amb una proposta festiva i imaginativa. El quadre d'actuacions a la final es va completar amb Barcelona Ethnic Band i La Puça Diatònica.

En la segona jornada de Fira Mediterrània les propostes musicals van començar a acumular-se a partir del vespre. A mitja tarda, a la llotja professional vam poder escoltar el pop-rock energètic de la banda  Gener, tot i que francament vam ser incapaços de trobar en aquesta proposta cap rastre d'allò que entenem per 'arrels tradicionals' o 'mediterraneïtat'. En fer-se fosc, va repetir-se a la plaça Major el doble espectacle inaugural, amb la façana de l'Ajuntament com a escenari emblemàtic. Primer, Vertical Dance va mostrar dos ballarins de la companyia Frikar movent-se poèticament penjats d'una grua mentre el trompetista Raynald Colom interpretava melodies tradicionals des d'un dels balcons. I a continuació es va presentar Cadàver exquisit, el joc de creació col·lectiva que, tot i tenir la lletra de  David Carabén i la veu de Mercè Sampietro com a ganxos mediàtics, va tenir els seus grans atractius en la música de Cabo San Roque, les projeccions de Toni Mira i la participació d'una colla d'avis manresans, de gegants i de capgrossos.

Una estona més tard, provinent de la freda Brussel·les i admirat de la calor que feia a la sala El Sielu, l'acordionista Didier Laloy va actuar fent duet amb la violoncel·lista Kathy Adam: una proposta interessant per la combinació de música clàssica amb imaginatives composicions d'aroma folk. A la mateixa sala, Bachar Mar-Khalifé no va acabar de convèncer el públic amb una proposta densa, que aparentment partia de la cançó i les arrels magribines però que s'acabava decantant, una vegada i una altra, cap a les formes del rock dur. La prova és que els ulls de tothom es dirigien cap al bateria, especialment contundent. 

Contundent també és el poder de convocatòria del grup valencià Aspencat, que fa de la seva actitud combativa el tret definidor del seu estil. De manera que a partir d'aquesta premissa, el format pot variar sense alterar gaire el resultat. A Manresa es van presentar en format acústic i acompanyats de les cordes de la Camerata Bacasis.

Mentrestant, a la sala El Sielu hi continuava fent molta calor. Chicuelo havia d'afinar una vegada i una altra les cordes de la seva guitarra, però això no va impedir que l'estrena del seu projecte compartit amb el pianista Marco Mezquida s'enfilés cap al cel de la millor música. Hi va haver moments d'eufòria i d'emoció que van encendre el públic. Acompanyats del percussionista Paco de Mode, el guitarrista i el pianista van mostrar una complicitat que els propulsa en llibertat més enllà dels patrons del jazz flamenc. A la sortida, entusiasme general davant una proposta a la qual s'endevina un llarg recorregut. Un fotògraf bon coneixedor del jazz i del flamenc comentava: "En Marco poques vegades et falla".

El dissabte 8 d'octubre, a la tercera jornada de Fira, Hora del Joglar va convertir l'hora de la migdiada en l'hora del ball i la disbauxa a la plaça d'Europa. És molt probable que d'aquest combo alegre i festiu, amb un gran poder de comunicació amb el públic, se'n senti a parlar en el futur. A mitja tarda la cantant Rosalía, acompanyada de Raül Fernández 'Refree', va presentar a El Sielu una proposta més introspectiva. Ella té un cant delicat i interpreta un repertori que poua molt en Enrique Morente i mira també a la cançó i el folk anglosaxó. En contrast, ell acompanya a la guitarra amb un estil a voltes rupestre, a voltes rocós.

També a El Sielu, una estona més tard, es va presentar Càntut, el concert en què Carles Belda i Carles 'Sanjosex' poleixen i refan cançons de tradició oral recollides al web homònim. Hi va haver proves i nervis d'estrena, moments de dubte però també moments en què els avis es feien presents amb la seva gràcia i salero. Aquestes cançons, que no sentireu a cap radiofórmula, tenen molta molla.

A la nit, a la sala gran del Kursaal va ser el torn de Coetus, l'orquestra de percussions ibèriques, que és com una màquina orgànica que a partir de cuir, cor i fusta desplega un ritme tremendo. Amb les veus d'Ana Rosi, Carles Dénia i Carola Ortiz, el repertori va brillar i impactar. Una de les gràcies de Coetus és que, amb el seu dinamisme, aconsegueixen crear a l'escenari la imatge d'un poble viu que canta. Charros, seguidilles, tonades de feina, un record per al veneçolà Simón Díaz... I molt important: recuperen dues cançons d'El paradís de les paraules (Comboi, 2011), el disc de Carles Dénia basat en els poetes andalusins del llevant ibèric. En aquell disc cabdal van participar alguns dels músics que ara hi ha a l'escenari: Aleix Tobias, Mario Mas, Guillem Aguilar i el mateix Dénia, és clar. Al final, Aleix Tobias es va llançar a cantar la portuguesa "Verde gaio", tal com ho feia fins ara el gran Eliseo Parra quan acompanyava el grup. I els músics van muntar un sidral que va disparar l'eufòria entre el públic.

La darrera jornada de Fira, diumenge 9 d'octubre, va començar al Teatre Conservatori de Manresa amb el primer concert del Circuit Folc 2016: la presentació del Així s'encenen al vent (DiscMedi, 2016), del Grup Coses. Aquest trio va gravar tres grans discos entre els anys 1976 i 1978, amb cançons de combat i poesia aplegades sota una fórmula denominada 'un cantautor de tres caps'. Des de fa un temps hi han tornat, però ara ja no són un cantautor de tres caps, sinó que al costat tenen el gran reforç de Juantxe Aguiar amb cordes diverses, i al darrera, tota una cobla especialitzada en bons invents, la Sant Jordi Ciutat de Barcelona.

A alguns la manera d'empastar les veus del grup els pot recordar el millor dels Crosby, Stills & Nash. A altres, l'aire encès de cantata obrera els pot fer pensar en Quilapayún. I a tot això s'hi afegeix una cobla que, gràcies als arranjaments de Xavier Guitó, no va avassallant-ho tot, sinó que entra i surt ressaltant cada aspecte del repertori a conveniència. Ara entra el flabiol, ara la tenora, ara tots alhora, responent la crida del pandero de Ton Rulló... A "La Galindaina de Riner" reforça el sabor de txa-txa-txà amb la sana companyia d'una ampolla d'anís; a "El campaner de Taüll" encén el vent d'aquesta cançó sobre un poema de Miquel Desclot, èpic i líric alhora; a "Quins adelantos! 1870" es converteix en una big band; a "Au Jovent Via Fora!" enlaira el toc de marxa ben amunt, i a "Cançoneta de Nadal 1884" dibuixa uns crescendos fascinants i deixa espai per a un grandíssim solo de flabiol.

Després de dinar, la Taverna Estrella Damm va proporcionar tot un decobriment: Ialma, un grup de noies de Brussel·les amb ascendència gallega que desborden dolçor, acostant la tradició de les pandereteiras gallegues a altres estils amb simpatia, elegància i finura. I la mateixa taverna va quedar molt petita, una estona després, amb una gentada escoltant les guanyadores del Concurs Sons, Roba Estesa, que no paren de passejar arreu el seu folk calentó, feminista i reivindicatiu.