El quintet barceloní El Pony Pisador és una de les formacions més particulars de l’escena folk catalana, amb una combinació única entre la seva innegable qualitat i un gran sentit de l’humor. Fruit d’uns concerts en què sedueixen grans i menuts, han gravat un disc per a tota la família, Vatua l’olla! (Guspira Records, 2026), signat pel seu alter ego, El Pony Menut. En parlem amb el violinista de la banda, Miquel Pérez

Text: Joaquim Vilarnau. Fotos: Adrià González.

Ja fa temps que El Pony Menut és un projecte paral·lel per a públic familiar a El Pony Pisador, però fins ara no hi havia un disc específic. Què us ha impulsat a gravar-lo?
Ens hem adonat que moltes de les nostres cançons agradaven tant a grans com a menuts, i encara no havíem tingut l’ocasió de destinar un espai adreçat específicament al públic familiar. Això no vol dir que sigui música només per a les criatures, sinó per a tothom de casa. En cap cas és una música diferent de la que hem fet fins ara, perquè “La confraria del menhir”, “Noble vila de Su”, “Tot és part de ser un pirata”, “El meu pare és un formatge” i altres també són cançons que agraden a tothom. El que hem volgut és concentrar-les en un sol disc. Vatua l’olla! són sis temes originals que passen per aquesta sonoritat familiar.

Com definiries aquesta sonoritat?
Ens hem basat en l’experiència, i per fer el nou disc hem seguit la mateixa manera de treballar que quan hem compost les cançons més populars d’El Pony Pisador. No ho hem fet pensant que haguessin d’agradar més als menuts que als grans ni al revés. Esperem que agradin a tothom i facin riure com ens passa a nosaltres. Tot plegat ens ha demostrat que no hi ha limitacions d’edat i que l’exigència musical i sonora ha de ser la mateixa que treballàvem fins ara.



Hi ha alguna fórmula per fer música per a tothom?
Durant molts anys hi ha hagut una tendència en què la música anomenada infantil simplificava molt la composició i la informació musical. A més, la majoria de temàtiques eren explícitament pedagògiques. Si ho traslladem a la meva experiència personal, als 7 o 8 anys no m’interessaven la majoria de propostes dirigides als nens i nenes la meva edat. Personalment, preferia escoltar històries de dinosaures i meteorits, però no m’interessaven les cançons que m’explicaven els dies de la setmana, els colors o l’abecedari. En l’escena musical en general s’han fet propostes que no són exclusivament per a adults però, per motius que no acabem d’entendre, no solen aparèixer en la música per a infants.

Quins serien els referents d’El Pony Menut?
Hi ha referents, com Astèrix i Obèlix, que agraden a grans i petits, i que parlen dels romans antics. El Pony Menut hem seguit aquest paradigma i hem triat temàtiques interessants al marge de l’edat: els núvols, la meteorologia, la composició, la microbiologia, els trens... A més, hem apostat per una sonoritat no tan simple i amb una certa sofisticació, perquè fem molts concerts i si no al final ens avorriríem fàcilment. Volem fer una música de la qual ens sentim orgullosos independentment de qui l’escolti.

 

UN PONY INTERGENERACIONAL

Creieu que les cançons d’El Pony Pisador i les d’El Pony Menut poden ser intercanviables?
Sí, probablement. Hem fet un nou repertori de cançons que no és que no hagin d’agradar als adults, sinó que no són excloents per a les criatures. Quan fem concerts d’El Pony Menut i acabem tocant la cançó “Tot és part de ser un pirata”, el públic es torna igual de boig que quan fem un concert d’El Pony Pisador a les dotze de la nit. En aquest sentit, hem fet noves cançons i encara no sabem ben bé com reaccionarà el públic, però ja hem assumit que és molt probable que alguna o algunes acabin generant una bona reacció també per part del públic que ens ve a veure de matinada. Així que pensem que tampoc no hi haurà cap problema a l’hora d’intercanviar els repertoris.

Heu notat la diferència de públics?
No gaire. Als concerts d’El Pony Menut assumim que les criatures no tenen el mateix grau d’atenció que els adults, de manera que deixem més espai entre les cançons per presentar-les i fer descansar l’orella... En canvi, en un concert de matinada amb El Pony Pisador podem enganxar quatre o cinc temes seguits sense parar. A banda d’això, la resposta és similar, perquè tothom, petits i grans, tenen ganes de festa si els dones aquesta opció. Un concert de festa major de matinada i un concert en una escola de primària poden arribar a punts de festivitat molt semblants.



A més, als concerts per a criatures doneu instruccions al públic i els dieu quan han d’aixecar les mans, per exemple?
Sí, donem més servides les dinàmiques i les formes de ballar, i també la interacció entre uns i altres. Tenim la consciència que com que tenen menys anys de vida, tenen menys experiència a l’hora de comportar-se davant d’un escenari. Pot aparèixer la vergonya i l’immobilisme al no acabar de saber quin és el seu rol. Això és normal, i per això els ajudem amb algunes indicacions. Tot i això, l’eufòria amb què es reben les cançons és gairebé idèntica.

El disc es titula 'Vatua l’olla!', un títol que en la vostra discografia encara és dels més normals...
Sí, és veritat. En aquest cas, el títol va ser l’últim pas. Ens ha passat al contrari que amb Gran manual per identificar ocells (Guspira, 2023). Abans de fer la majoria de cançons, ja havíem decidit el concepte, de manera que posar aquesta línia vermella ens va facilitar el procés de creació i de difusió de la música. En aquest cas, primer vam fer sis cançons diferents que poguessin sonar bé juntes sense cap paraigua conceptual. I després vam veure que, tant per la part gastronòmica com per la idea de la marmita i la nostra relació amb Astèrix i Obèlix, tot prenia sentit. Sempre hem pensat que els conceptes i els recursos musicals que treballem a les cançons són com ingredients d’una recepta. I al final el títol ens va semblar molt adequat.



Les cançons estan fetes expressament per al disc, o ja les anàveu guardant des de feia temps amb aquesta idea?
La meitat de les cançons han estat acabades expressament per al disc, però els ingredients ja els portàvem al sarró des de fa molts anys. Hi ha idees musicals que sabíem que acabarien sortint, perquè ja ens agradaven, com la relació entre el bluegrass i el tren, amb el chugging de l’harmònica, els glissandos del violí que semblen un xiulet de tren i els ritmes de mandolina. I també la temàtica dels núvols, de la qual fa anys que parlem. Tot i que ara hem decidit encabir-ho en aquest disc, eren propostes que ja ens ballaven pel cap des de feia uns quants anys.

Curiosament, la primera cançó del disc, “Un viatge en aquest tren”, sembla una crítica als retards de la Renfe i potser és la temàtica més adulta del disc...
Pel que fa a la temàtica, sí. Normalment s’exclou les criatures de les cançons crítiques i humorístiques d’aquest tipus, tot i que aquesta música es pot escoltar molt en família. Posar-la com a primera per obrir el repertori ja deixa clar que és un disc per a totes les oïdes de la casa, independentment de l’edat. És una cançó per a l’avi, el tiet, la cosina, el fill... per a tothom.



L’humor continua sent el vostre ingredient clau?
Totalment! És un tipus d’humor igual que el que utilitzem en la nostra quotidianitat per fer-nos riure els uns als altres i passar l’estona més lleugera. Per nosaltres és la prova del cotó, si un tema ens fa riure, és que anem bé. Hi ha inspiracions molt quotidianes, com la megafonia de les estacions, que no s’entén perquè els altaveus estan petats. Això sempre m’han fet molta gràcia i quasi que tinc una alegria cada cop que sento un missatge per megafonia que no s’entén en absolut perquè l’altaveu està rebentat. És una qüestió que hem abraçat com a part de la temàtica de la cançó.

Com es diferenciaran aquesta temporada els concerts d’El Pony Pisador i els d’El Pony Menut?
En els concerts d’El Pony Menut presentarem sobretot el nou disc, però també farem algunes de les cançons clàssiques. Seran de dos tipus, oberts a tot el públic amb les famílies, o a porta tancada en centres educatius, que són més curts, parem tot sovint i cuidem la interacció. I de concerts d’El Pony Pisador també n’hi ha de dos tipus, els de nit o matinada, a les festes majors, i els de tarda-vespre, amb la diferència que en aquests darrers hi sol haver famílies i és probable que també incloguin el repertori d’aquest nou disc.

En quins us ho passeu millor?
Això no té resposta, perquè ens avorrim fàcilment. Si fem massa concerts del mateix tipus, ens cansem. El que ens agrada és que tot vagi canviant i trobar un equilibri entre tots els formats.